Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Set anys sense notícies del pare Paolo Dall’Oglio.
El 29 de juliol de 2013 un escamot -que després s’ha sabut que pertanyia a Estat Islàmic– va segrestar en una localitat de Síria el pare Paolo Dall’Oglio (vegeu aquí) i encara ara es desconeix si continua amb vida o no. El nostre vell amic Gabriele Romagnoli en parla avui mateix en el seu article diari a La Repubblica i, tot i que ja us avanço que formarà part de la selecció que faig cada dissabte (vegeu aquí), no resisteixo la temptació d’afegir-me a l’oportunitat del dia: els set anys exactes del segrestament.
La primera cosa bonica del dimecres 29 de juliol de 2020 és el record d’una persona molt especial, segrestada avui fa exactament set anys: el pare Paolo Dall’Oglio. El vaig conèixer quinze anys abans. Era un estiu llunyà i molt diferent: viatjar pel món –fins i tot a l’Orient Mitjà– no era perillós. Vaig deixar Damasc darrere meu i, continuant pel desert, vaig arribar a les roques damunt de les quals sorgia el monestir de Mar Musa. El dirigia un jesuïta molt conegut i inquiet, desmanegat en les formes i singular en les intencions. Al seu voltant hi havia representants de confessions religioses diferents i dels dos sexes. Hi havia monges, hare krishna, sufís, jueus i, òbviament, cristians. Acollia, fins que s’exhauria l’espai, a qualsevol que s’hi presentés. Ateus, fins i tot. Oferia paraules, menjar i un llit. A canvi demanava la prestació d’un servei manual.
Vaig rentar plats amb un trapenc silenciós i vaig dormir amb un holandès carregat de dubtes que, tanmateix, no l’impedien de roncar. Mentre intentava no sentir-lo em preguntava quant podia durar una experiència com aquella, quant de temps resistiria el castell de sorra abans de caure derrotat. Estat Islàmic va ocupar Mar Musa i molt probablement va empresonar el pare Paolo. En casos com aquest solem dir que la idea el sobreviu. És una manera de veure-ho molt simplista, però. Si no creem un altre oasis només tenim el desert. Perquè la derrota del desert arriba només quan cada ésser humà és capaç d’esdevenir un oasi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!