Totxanes, totxos i maons

El dia 20 de setembre de 2022 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) va organitzar a l’Ateneu Barcelonès el I Seminari de la Crítica Literària. Una iniciativa que, com es deia en el seu enunciat, era la primera vegada que es feia a l’AELC i que, pel que em va semblar captar a la vista de l’interès i dels resultats, m’atreveixo a pronosticar que no serà pas l’última.

Els organitzadors varen tenir la gentilesa de pensar en mi perquè hi fes una ponència i em va sortir el text que, si us vaga, podeu llegir en el que queda d’aquest apunt i en els dos que el seguiran demà i demà passat.

D’aquest Seminari de la Crítica s’ha fet una publicació amb totes les intervencions que us podreu baixar de franc en pdf i formats digitals si entreu en aquest enllaç.

‘Crítica literària i els mitjans: una mica de perspectiva’

(Ponència de Joan Josep Isern; Ateneu Barcelonès, dimarts 20 de setembre)

“És prou trist, en efecte, l’ofici de crític literari. De totes les professions que s’integren en la república de les lletres, aquesta resulta, a fi de comptes, la més desagraïda. Des del punt de vista del prestigi, tant com sota l’aspecte econòmic o el de la simpatia, fer de crític ve a ésser evidentment un mal negoci. Els qui, amb major o menor assiduïtat, ens hi hem volgut dedicar ho sabem i ho hem acceptat, no sé per què, amb una certa conformació irònica. Cal, en principi, una mena especial de temperament per a decidir-se a assumir una labor tan grisa i menystinguda.”

Aquestes paraules no són meves. Les va escriure Joan Fuster fa quasi setanta anys. Són el pòrtic d’un text bastant més llarg dedicat a la crítica literària i sobre el qual, si el temps de què disposo no em fa cap mala jugada, miraré de tornar-hi (perquè, no cal dir-ho, a Fuster s’hi ha de tornar sempre).

Acomplert aquest introit, permetin-me que em posi a fer la feina que els organitzadors d’aquesta trobada m’han encarregat: parlar-los durant una estona de crítica literària als mitjans i fer-ho, a més a més, amb ‘una mica de perspectiva’.

Val a dir que quan em varen fer la proposta de ser avui aquí amb tots vostès vaig dir que sí immediatament: em feia gràcia -em fa gràcia, vaja- parlar de la meva experiència com a crític de llibres a la premsa, un període que abasta uns quants anys de la meva vida i que evoco amb molta gratitud. Em varen dir que estigués atent al correu perquè de seguida m’arribaria el programa definitiu del Seminari. I, efectivament, pocs dies després el vaig rebre. Un programa amb dues sorpreses.

La primera era el títol perquè veia que, al que ja m’havien avançat, se li havia afegit una espècie d’estrambot que es preguntava ‘Què és la literatura catalana?’ i que, francament, em va deixar atònit. ‘Déu meu, encara estem així?’, va ser el primer que em va sortir de l’ànima. I de seguida em va venir al cap tota aquella martingala amb què els de sempre ens varen voler empastifar el 2007, quan la Fira de Frankfurt va donar-nos el protagonisme d’aquella edició. Veig, però, que el programa del Seminari s’obre precisament amb un diàleg sobre aquest assumpte i dedueixo que potser era jo qui badava i que entremig han passat prou coses que justifiquin el retorn a l’eterna pregunta. Ho deixo, doncs, aquí.

La segona sorpresa la vaig tenir en examinar la llista de participants i veure que, amb una certa diferència, soc el més veterà de la convocatòria. Una sorpresa que en aquest cas va ser relativa perquè això de ser el més iaio de la colla és una cosa que, ai las, cada vegada em passa més sovint. Ara sí que entenia perfectament allò que se’m demanava de parlar de la crítica als diaris ‘amb una mica de perspectiva’.

Som-hi, doncs. Si més no, amb la ‘perspectiva’, perquè, pel que fa a l’ara i aquí, just abans de la meva intervenció hi ha la ponència de l’amic Pere Antoni Pons que sens dubte ens haurà fet un diagnòstic de la situació actual ben complet i competent.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!