Totxanes, totxos i maons

De tant en tant arriben notícies aparentment trencadores que quan te les mires amb un mínim de deteniment diries que confirmen una sospita que tinc des de fa temps: aquest segle XXI que estem vivint és el segle de la tonteria.

O si us sembla massa fort, deixem-ho en el segle de l’infantilisme. Un infantilisme, això sí, mancat del més mínim sentit de l’autocrítica.

Tot això m’ho ha fet pensar una notícia que vaig sentir a la ràdio una nit de la setmana passada. Amb grans escarafalls, com si acabéssim de descobrir la penicilina, la locutora es feia ressò d’una informació que havia trobat a El Periódico (ep, precisament El Periódico, que és un dels quatre o cinc diaris que es publiquen a la meva ciutat que el metge em desaconsella que llegeixi).

La notícia parlava de l’arribada a Barcelona d’una máquina que, a canvi d’un euro, et serveix postals-sorpresa i que, pel que sembla, a Nova York ha desfermat la bogeria fins al punt de generar cues d’una hora de seguidors esperant gaudir de l’invent, cosa que ha obligat a establir una extensa xarxa d’aquests enginys repartida al llarg i ample de la Gran Poma.

La màquina en qüestio és aquesta que podeu veure a sota i que funciona d’una manera molt similar a uns aparells que quan jo era petit hi havia en algunes botigues. El mecanisme no tenia res de sofisticat: hi posaves una moneda, giraves una maneta i l’aparell et subministrava un grapat de confits, boles de xiclet o llaminadures d’aquest estil.

L’aparell el podeu trobar en una botiga que fa cantonada entre els carrers Diputació i Enric Granados, just darrere de la Universitat.

La informació periodística –extreta d’El Periódico (ho recordo perquè no perdeu de vista en quins nivells ens movem)– deia que ‘no ets tu qui tria la postal; és la postal la que et tria a tu’. I afegia, per acabar de convéncer-nos, que a Nova York és destinació obligada per a turistes i ‘influencers’. Ja hi som tots, doncs.

L’endemà de sentir la notícia vaig anar a veure aquella meravella de la tecnologia (*) i, francament, em va caure l’ànima als peus. L’aparell que tenim a Barcelona subministra a cada usuari que hi introdueix un euro una postal d’un repertori de sis. Un tria que, com acabo de dir, es fa al’atzar del que disposi la màquina entre sis imatges dibuixades que fan referència a elements arquitectònics o urbanístics barcelonins.

I res més.

Vull dir que l’usuari que decideix introduir-hi una moneda –o unes quantes més si vol aconseguir les sis imatges– s’emporta les postals, de format ‘mini’, i avall. Sense cap element que les personalitzi com seria, per exemple, que cada una portés imprès al dors el dia i l’hora exacta en què s’ha servit o una indicació de quin és l’indret barceloní reproduït amb el nom de l’artista que ha fet les il·lustracions, coses que totes les postals del món porten inscrites com a informació indispensable.

Uns detalls que les convertiria en elements únics, personalitzats i irrepetibles.

I que no són impossibles d’aconseguir

Les dues postals que em varen sortit. Sortosament, cap de repetida.

I quan dic que aquesta personalització no és impossible podeu creure’m perquè no parlo per parlar. En el segle passat –un segle amb molts defectes, sí, però sense la tonteria institucionalitzada que caracteritza el nostre present– vaig viure un parell d’experiències diguem-ne ‘tecnològiques’ molt més gratificants i amb força més trellat que aquesta d’ara.

Us les explicaré en l’apunt següent.

——————————————————————

(*) M’oblidava de dir que eren quarts d’una del migdia quan hi vaig passar i que no vaig trobar ningú fent cua. Deu ser que aquí tenim, encara, una micona més de seny que a Nova York… 

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!