Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

La pueril admiració demostrada per una màquina que a canvi d’un euro reparteix petites postals de Barcelona i sobre la qual he parlat en l’anterior apunt m’ha portat a recordar un parell d’experiències viscudes per mi en dos moments del segle passat. Dues experiències que demostren que avui, enmig de tanta intel·ligència artificial, el que domina és la tonteria.

Començo:

El 31 de gener de 1987 François Mitterrand va presidir la cerimònia que commemorava el desè aniversari de la inauguració del Centre Pompidou al barri parisenc del Beaubourg. Una de les accions més rellevants d’aquesta celebració –potser la que més pel que tenia de simbòlica– va ser la posada en marxa del Génitron.

Si llegiu l’article que la Wikipedia francesa dedica al Génitron (aquest) sabreu que era una obra d’art contemporani consistent en un cronòmetre monumental que mostrava el compte enrere dels segons que faltaven fins arribar a les 00:00 hores del dia 1 de gener de l’any 2000.

L’autoria del projecte era del col·lectiu Nemo format per dos arquitectes, François Scali i Alain Domingo (vegeu aquí i també aquí), i consistia en una estructura metàl·lica en forma de pòrtic situada davant de l’entrada principal del Centre Pompidou (vegeu la imatge que encapçala l’apunt) amb nou panells amb xifres que anaven cap enrere a cada segon. La veritable gràcia de l’invent era l’aparell annex a la instal·lació en el qual els visitants introduïen unes monedes (no recordo quantes) i immediatament la màquina els proporcionava una postal amb la data, l’hora i el nombre exacte de segons que en aquell moment faltaven per l’any 2000.

Dos mesos després d’instal·lar l’aparell –més exactament els dies d’abril corresponents a la Setmana Santa de 1987– els quatre de casa vàrem visitar París i, lògicament, el Génitron del Centre Pompidou. El dia de la nostra visita, immortalitzat en una fotografia familiar, l’aparell indicava que fins a la frontera del 2000 faltaven encara 401.551.290 segons.

Dit d’una altra manera: tenint en compte que cada dia té 86.400 segons, fins a l’1 de gener del 2000 faltaven exactament 4.647 dies. I el més valuós de tot plegat és que aquella postal que vàrem obtenir (després de fer, aquí sí, una estona de cua) era única i irrepetible perquè era el testimoni documental d’un moment també únic i irrepetible.

Aquesta és, doncs, una experiència viscuda personalment fa trenta-vuit anys. Quan el món era analògic, per fer fotografies ens havíem d’acostar la càmara al nas i érem encara lluny d’imaginar tot el que després ens portaria Internet i les seves derivacions. (*)

Tinc encara una segona experiència viscuda una mica més cap aquí, situada en la dècada dels noranta del segle passat, quan encara la tonteria no era tan present. O quan, si més no, fer-ne demostració pública implicava una notable dosi d’avergonyiment.

Un bon dia  –que m’atreviria a situar entre els anys 1995 i 1998 (dissortadament no el tinc tan documentat com l’exemple parisenc)– es va saber que una empresa relacionada amb IBM havia desenvolupat un sistema d’impressió de llibres ‘a la carta’ inèdit fins aleshores i que funcionava a partir d’una llista que em sembla recordar que tenia una dotzena de títols  –majoritàriament novel·les i algun de poesia– entre els quals s’havia de triar. Pagant, és clar; però un import que quedava bastant per sota del preu d’un llibre convencional. I amb un valor afegit molt especial: a l’última pàgina de l’exemplar que el client triava hi havia un text amb el nom i cognoms del comprador, la data de la compra i un breu resum de les característiques tècniques de l’aparell que havia fet aquella impressió.

És a dir, era un llibre totalment personalitzat.

La notícia deia que la màquina encara estava en fase de proves i convidava la gent a anar al Corte Inglés de la plaça de Catalunya per cooperar en l’experiment. A mi, és clar, em va faltar temps per anar-hi. Vaig triar un parell de llibres i l’endemà els vaig passar a recollir. L’enquadernació era ‘a l’americana’; és a dir, amb els fulls directament encolats al llom, el paper era de bona qualitat i el cos de la lletra permetia una lectura sense sotracs.

L’experiment va durar pocs dies. Una setmana a tot estirar, diria. I després ja no se’n va tornar a parlar més, cosa que em fa pensar que el resultat final de la prova no va ser del tot satisfactori. Si més no pels impulsors del projecte.

Dissortadament he oblidat quins van ser els dos títols que vaig triar. I, a més a més, quan els vaig introduir a la base de dades dels llibres de casa no vaig tenir la cautela de posar a la fitxa cap indicació sobre aquell origen tan especial que tenien. Avui, doncs, sé que tinc aquests dos llibres però localitzar-los entre els milers que tinc escampats per casa és una tasca força complicada.

D’altra banda, és realment curiós que encara no hagi trobat ningú que recordi aquesta experiència de llibres a la carta de fa trenta anys, cosa que confirma el que acabo de dir fa un moment: que va ser una cosa fugaç i d’abast molt limitat.

Si algú llegeix això i recorda algun detall més –com, per exemple, algun dels títols de la llista–  li agrairia que m’ho fes saber. Potser per aquí podria recuperar els dos testimonis d’aquella experiència que ara, muts i murris, dormen profundament en algun racó de casa.

————————————————————-

(*) Un agraïment etern a l’estimada Céline K., amiga de casa i parisenca des de fa uns anys, per la feina de recollida d’informació que ha fet i sense la qual aquest apunt no tindria cap interès.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!