Totxanes, totxos i maons

Com cada matí, em llevo una mica abans de les sis i, abans de posar-me a la feina, esmorzo.

Com (gairebé) cada matí també, l’A. ja fa estona que és llevada, ha preparat els cafès i els acompanyaments i repassa les notícies del dia a l’ordinador.

Veig que avui, per comptes de les ‘Chiquilín’ habituals (tres peces i prou, per allò de l’engreix) per acompanyar el cafè amb llet (descremada) hi ha el contingut d’una bossa comprada en un forn d’aquests que ara estan de moda i que jo en dic ‘de disseny’.

És un conjunt de trossos de pastes sobrants de dies enrere i una mica torrats que els venedors comercialitzen en una bossa transparent amb etiqueta incorporada i preu, també, ‘de disseny’.

Són secalls, em diu l’A. quan m’interesso per la novetat,  ahir, mentre caminava (a ella els metges no la renyen mai; en canvi a mi…) em va venir gana i vaig comprar aquesta bossa per picar.

Llaminer de mena m’hi enganxo (amb quota, per cert, superior a les tres peces de ‘Chiquilín’) i tot d’una em ve al cap la primera vegada que vaig sentir la paraula ‘secall’.

Va ser en algun moment dels anys 50, quan jo era un nen més aviat poqueta cosa i prim, i ma mare  -que si veiés ara la panxa que tragino es tornaria a morir de l’ensurt-  em deia que mengés perquè ‘estàs fet un secall’.

Aquesta paraula, que avui dia encara s’utilitza però molt menys que aleshores, ressona dintre del meu cap amb la veu de ma mare i m’arriba d’una manera especial precisament avui, festa de Sant Jordi, el patró de Catalunya que, com no podia ser altrament, commemora coses tan civilitzades com l’amor, les roses i els llibres.

(Per molt que els carallots de Google facin avui -precisament avui- un ‘homenaje a la letra ñ’)

Penso –amb esgarrifances i avergonyiment–  en el nivell del català que parlàvem la gent normal de fa setanta anys (tot i la ronya del franquisme imperant que, segons i com, encara no ens hem arrencat del tot).

I penso molt especialment amb ma mare i la seva peculiar i meritòria relació amb la llengua del país que la va acollir molt pocs anys abans, quan va venir aquí des de la seva vila de naixement: Jerez de la Frontera, a la província de Cádiz.

I em va al cap la història  –la seva història– que vaig explicar en aquest apunt i que us convido molt especialment a llegir.

Avui, precisament. Que és Sant Jordi i que, tot esmorzant, he recuperat un tros de la meva infantesa a cavall d’un mot: secall.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!