Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Salvador (i els parlamentaris catalans a Madrid).
Deu fer cosa de quaranta anys que conec el Salvador, un dels dos “doctor R.” que en més d’una ocasió han aparegut referenciats en aquest Bloc. Es dóna el cas que tots dos són metges, que la nostra amistat es remunta als anys 70 i que els seus cognoms comencen amb la mateixa lletra. L’un acaba de fer els 60 anys (en vaig parlar aquí) i es diu Jaume. L’altre –el protagonista de l’apunt d’avui– és el Salvador. Ja coneixeu, doncs, una mica més els meus dos estimats “doctors R.”
Si sou lectors més o menys assidus d’aquestes Totxanes el nom del Salvador us resultarà familiar ja que des que he activat l’opció que permet deixar comentaris les seves aportacions són habituals en molts dels apunts que publico. Si a més a més de seguir el Bloc, us interesseu pels editorials de Vilaweb veureu que el nom del Salvador apareix també amb una certa freqüència cap al final de l’article, allí on hi ha els comentaris adreçats al director del portal. Com veieu, doncs, és un home participatiu, amb opinions pròpies i fortament implicat amb el moment històric que està vivint el nostre país. I també, si fa no fa com tothom, carregat amb un munt de dubtes i de contradiccions.
El Salvador és una mica més gran que jo. Ens portem quatre anys. Amb la sempre imprescindible M.T. han tingut tres fills que fins ara els han fet avis de mitja dotzena de néts que en la majoria dels casos viuen escampats per diversos països europeus (a part d’una branca fortament arrelada en terres del Moianès).
Abans de la meva jubilació el Salvador i jo ens vèiem molt de tant en tant però darrerament, ja sigui perquè a través de les xarxes socials podem comunicar-nos més sovint o perquè jo ara tinc més temps , el nostre ritme de trobades s’ha intensificat i ara ens veiem cada mes i mig o dos mesos per dinar i petar una estona la xerrada. El Salvador és un gran entès en cinema i ha sabut combinar la seva professió de metge amb l’afició al setè art fins al punt de convertir-se en un expert en el tractament cinematogràfic dels temes relacionats amb la medicina i els seus professionals. Sense anar més lluny l’any passat va publicar “Sobre médicos, enfermeras y enfermedades en el cine”, un llibre fet a quatre mans amb el professor Pedro L. Cano, un altre home carregat de saviesa en matèria de cinema. En vaig parlar aquí mateix.
D’un temps ençà –més concretament, després del 9-N— el meu amic Salvador defensa una teoria que em sembla força interessant. La va exposar per primera vegada pocs dies després d’aquella data històrica en una carta al director d’El Punt Avui que us reprodueixo a continuació. Una teoria que després, davant de l’absència de reaccions, l’ha anat repetint cada vegada que ha tingut ocasió i espai per fer-ho:
Què esperen, senyors diputats i senadors?
(El Punt Avui, 13 de novembre de 2014)
Querella contra el president de la Generalitat i altres membres del govern. Tot el govern espanyol contra la consulta. Quan parla un diputat o senador a Madrid les càmeres queden quasi buides i els diputats o senadors marxen dels escons. Què esperen els diputats i senadors sobiranistes i no sobiranistes (però partidaris de la consulta) a retornar la seva acta de diputats o senadors a Madrid, renunciant a sous i prebendes? Ningú s’arruïnarà. Queda poc temps. Però seria un gest simbòlic de ressonància mundial i d’ètica personal.
Salvador Rofes. Sant Fost de Campsentelles (Vallès Oriental)
Aquest és, doncs, el capteniment que segons el meu amic Salvador haurien de tenir els nostres parlamentaris a Madrid. Fotre el camp i deixar-los amb un pam de nas. Si no ens volen no ens queda altra sortida: escons buits i avall.
A mi, francament, no em sembla cap bajanada, el que diu. Pot sobtar perquè l’ètica (i l’estètica) de la dimissió la nostra classe política no la té gaire arrelada però sens dubte seria un gest molt significatiu, tant per la seva repercussió visual com pel missatge implícit –i clar– de rebuig que hi ha darrere d’aquesta actitud.
És veritat que algú, des del possibilisme, pot pensar que és molt millor tenir gent en aquells llocs per evitar, en la mesura del possible, que encara ens ataconin més i per respondre els atacs i exposar les nostres opinions des de la tribuna parlamentària, encara que a efectes pràctics tot plegat quedi reduït a una dimensió simbòlica i prou.
És veritat també que si els parlamentaris haguessin fet cas al meu amic Salvador la setmana passada el diputat Tardà no li hauria dit el nom del porc al ministre Wert i no hauríem pogut celebrar aquest petit desfogament.
La idea té alguns aspectes bons i altres que potser no ho són tant. Queda, però, reflectida aquí i la difonc fins on arriba el ressò d’aquestes Totxanes. D’una cosa, però, sí que estic segur: estaria bé que se’n parlés perquè el que proposa el meu amic Salvador, l’estimat “doctor R.”, no em sembla cap animalada.
Respon a enric carreter Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord.
Ara, també hauria estat bé, que la setmana passada tots els diputats catalans (o almenys els de CIU, ERC, ICV i fins i tot el PSC) haguessis deixat el ple en solidaritat amb en Tardà.