Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Abans d’ahir, diumenge, llegia ‘Vull ser conseller’, el magnífic article que Ramon Solsona va publicar dies enrere al digital ‘Núvol’. Un article carregat d’ironia en el que l’autor se’n fotia a cor què vols del llenguatge postís i ple d’expressions estereotipades dels nostres polítics. Una apoteosi, vaja, de la ignorància (si més no, expressiva) de bona part dels personatges que (diuen que) aspiren a administrar el nostre futur.
I tot just ahir, dilluns, el mestre Gabriele Romagnoli parlava en la seva ‘prima cosa bella’ del dia d’un assumpte que lliga amb el que argumentava Solsona. Tant, lliga, que he preferit traduir-lo i publicar-lo de seguida, a continuació del text de l’escriptor català, sense esperar a l’habitual resum de ‘romagnolis’ que penjo aquí mateix cada dissabte.
Llegiu-los, divertiu-vos… i després rumieu (que mai està de més).
Vull ser conseller
Ramon Solsona, (Núvol, 16 de març de 2021)
Vull ser conseller. M’he estat preparant a fons i ara que s’ha de constituir un nou Govern és la meva oportunitat. Tant me fa que em posin al capdavant de Finances com d’Agricultura, Ramaderia i Pesca perquè, com no pot ser d’una altra manera, sé què cal dir en cada moment.
El meu posicionament és transversal i proactiu. Estic preparat per moure fitxa i posar en valor totes les sinergies per implementar un full de ruta que contempli tots els escenaris i tingui clares les línies vermelles. Per implementar que no quedi, sobretot a l’hora d’interlocutar i d’interaccionar en base a ràtios, paràmetres i ítems multifactorials encara que tinguin un background quelcom complexe, com el mig ambient, els big data o les startups emergents. Tot és qüestió de feedback i feeling.
Desafortunadament vivim temps disruptius, però en tota mena d’events mantindré una tolerància zero. Com no pot ser d’una altra manera, recepcionaré tots els inputs, visibilitzaré la resiliència i monitoritzaré els brots verds amb la voluntat política de no involucionar, perquè no hi ha res pitjor que blanquejar les disfuncions sistèmiques. L’empoderament ha vingut per quedar-se sí o sí. Concretitzant, soc dels que penso que no s’ha de fer ni un pas enrere. Valoro positivament el pas endavant, però no em tremolarà el pols si he de fer un pas al costat.
M’he preparat per ser el millor conseller portaveu de tots els temps. Si he de parlar en seu parlamentària, el mateix dia després del meu nomenament em passaré el dia implementant i valorant positivament amb un llenguatge igualitari. Com no pot ser d’una altra manera, faré servir tantes paraules com mots per empatitzar amb tots i totes, individus i persones, moros i mores, negres i negresses. I parlaré amb equanimitat de gossos i gosses, gats i gates, lloros i llores. Ara bé, com que conec les subtileses de la correcció política, només esmentaré els Mossos si he de qüestionar la seva actuació, perquè, de Mosses que atonyinin, no n’hi ha. Tampoc hi ha assetjadores, explotadores ni especuladores. Cal filar prim amb les paraules.
Si finalment tinc zero perspectives de ser conseller, no em donarà por ni vergonya sortir de la zona de confort i anar no res menys que a Madrid perquè em facin ministre de qualsevol cosa. Quan domines el llenguatge, pots aspirar a tot.
———————————————————–
Whatever he, Drakes
Gabriele Romagnoli (La Repubblica, dilluns 29 de març de 2021)
La primera cosa bonica del dilluns 29 de març de 2021 són els anglicismes, encara que al primer ministre Draghi no li agradin gaire. Quan no s’exageren demostren, almenys, uns coneixements. En un país on la TV generalista no passa ni una sola pel·lícula en versió original subtitulada almenys algú ha après el significat de mots i expressions com “web”, “last minute”o “sharing”. Certament, per a alguns pot ser gairebé un vici. Recordo que anys enrere circulava la història d’un individu que, dinant en un restaurant amb un amic, li deia: ‘Hi ha coses que només els anglesos tenen el mot just per definir-les, i no hi ha traducció que ho millori; aquesta pasta, per exemple, com diries què és? És, és… Ho veus? En italià és impossible trobar la paraula adient’, ‘Doncs digues-ho en anglès’, ‘És… good!’.
I els que fan servir llatinismes? Fan menys impressió? Almenys aquests tenen una raó per existir: salvar ‘in extremis’ una llengua morta. Quan no fan com els torracollons de les reunions de veïns, que no paren d’etzibar ‘de facto’, ‘ad hoc’, ‘ab ovo’ (per alguns indocumentats ‘a bovo’). I encara n’hi ha de més patètics: aquells que barregen anglès i llatí en una mateixa frase: ‘rebus sic stantibus, no way’. Però el pitjor, el veritable problema, són aquells que no empren ni una paraula d’anglès o de llatí perquè en tenen prou maltractant l’italià sense cap escrúpol en espais públics. Fins i tot en el Parlament.
Respon a Maria Teresa Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ni hi ha per plorar! Però on fem mes pena es a casa nostre. Una misèria de mots, tot sovin mal pronunciats , verbs mal congiugats i expressions com “ posar sobre la taula “ “llançar.. . per qui per alla..” la radio en va plena de Catalano parlants que esgarrifan Jo que estava tan contenta de poder escoltar Catalunya radio, visquen al estranger desde mes de 45 anys, per migliorarme i poder enriquir el meu vocabulari, ara ja casi no segueixo res, ni tertúlies que son pèssimes, plenes, forrades de aquestes expressions terribles!
Com a subscriptor de NÚVOL vaig llegir l’article d’en Ramon Solsona que em va semblar esplèndid. Aprofito per recomanar subscriure’s aquest digital cultural perquè sempre hi trobes articles interessants. El fet que l’hagis relacionat amb el d’en Romagnoli és un encert. També m’ha semblat un gran article.
Seria bo enviar ambdós articles a tots aquells que han fet de la política la seva professió habitual. No sé què deuen contestar quan a les enquestes o en altres documents et demanen que diguis quina és la teva situació laboral. Tant tu com jo sabem que hem de marcar la casella de pensionista/jubilat. Mai he vist que, entre les opcions que s’ofereixen, hi ha una casella que digui “polític”. Crec que, més tard o més d’hora l’hauran d’afegir. Comença a haver-hi un grupet de persones – cada vegada més nombrós- que varen entrar a la política a divuit anys i es jubilaran havent viscut del partit o dels càrrecs tota la vida. Que trist!!! Quina buidor!!!