Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

Diego de Henriquez (vegeu aquí) va néixer a Trieste l’any 1909 i va morir a la mateixa ciutat el maig de 1974 en estranyes circumstàncies que encara avui no s’han aclarit del tot.

Els seus orígens familiars provenien de la noblesa española amb una tradició de serveis –son pare i son avi, almenys– a la Marina Imperial dels Habsburg.

Ell, però, va trencar la tradició i des de molt jove es va definir com a pacifista. La seva biografia, encara no estudiada de manera suficient, parla d’un home de costums poc habituals: interessat per les pràctiques esotèriques, políglota, col·leccionista compulsiu i escriptor no menys compulsiu. De fet, si encara els estudiosos no s’han atrevit a afrontar tots els topants de la seva personalitat és perquè la quantitat de dietaris que va deixar escrits (rieu-vos del Baró de Maldà; Henriquez el supera) fa molt difícil detallar on hi havia el gra i on la palla de les seves explicacions.

(Una mostra d’aquesta avidesa per l’escriptura la tenim en el fet que quan el municipi de Trieste va adquirir, seguint els consells d’Henriquez, la Risiera di San Sabba —l’únic camp d’extermini situat en territori italià— va copiar tots els missatges que els presoners havien escrit en els murs de les cel·les abans que desapareguessin definitivament sota una capa de calç i pintura. Aquests testimonis ara es poden veure en el seu museu.)

Durant la dècada dels 20 i els 30 el nostre home es va especialitzar en aplegar material bèl·lic en desús de la Gran Guerra amb l’objectiu de crear un gran museu que, tot exhibint eines bèl·liques, transmetés als visitants un missatge inequívoc a favor de la pau.

Aquest museu existeix des de fa molts anys (vegeu-lo aquí)  i és un dels llocs que fan peculiar la ciutat de Trieste i tot el món simbòlic que l’envolta.

El cas és que durant els anys 50, aprofitant la condició de Trieste com a Territori Lliure —condició molt valuosa en el context de la Guerra Freda que, com ja he dit en un apunt anterior, precisament aquells anys començava a adquirir protagonisme fora de les fronteres triestines— Diego de Henriquez va entrar en contacte amb Auguste i Jacques Piccard, investigadors suïssos (i respectivament, pare i fill), i va veure que el projecte que portaven entre mans de construir un enginy que permetés l’exploració científica dels fons marins encaixava en els seus desitjos de capgirar el paper dels elements de guerra (com els submarins) per presentar-los com a elements d’impuls de la pau.

Durant els primers anys 50 Henríquez va aconseguir la complicitat de les autoritats triestines, d’un bon nombre de suports de grans empreses i, sobretot, de la Marina Italiana. No només això: va aconseguir que el batiscaf i l’habitacle per als exploradors submarins que el complementava es fabriquessin a les drassanes de Monfalcone, en el Territori Lliure de Trieste.

Durant 1953 i 1954 els Piccard varen fer dues proves, amb èxit, del batiscaf amb una primera immersió d’uns 1.000 metres en el Golf de Trieste, i una segona en una fossa de prop de 4.000 metres de profunditat a la zona de Còrsega i Sardenya.

El compromís adoptat pels Piccard va ser que quan el projecte d’explorar la Fossa de les Mariannes s’acomplís el batiscaf tornaria a Trieste i quedaria dipositat en el museu de Diego de Henriquez.

Quan l’any 1960 —amb Trieste integrat novament a Itàlia— la gesta dels Piccard es va produir no varen poder acomplir el compromís i el batiscaf ‘Trieste’ original va anar a parar a un museu dels Estats Units on encara hi és.

Aquests dies de ‘Barcolana’, però, són més especials que en anteriors edicions perquè finalment Trieste tindrà una còpia fidel del batiscaf original per poder ser exhibida en el “Civico Museo della Guerra per la Pace” que va crear Henriquez.

Ara mateix, i fins a final de novembre, aquest duplicat està exposat a la Piazza Unità i després anirà a unes dependències del museu perquè els visitants puguin veure aquesta mostra de la importància històrica de la ciutat de Trieste i de Diego de Henriquez, un dels fills més especials, més irrepetibles, més peculiars…

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!