Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

28 d'abril de 2006
0 comentaris

“Remake”, de Roger Gual (ni un pam de net?).

El matí de Sant Jordi, just a l’hora que els carrers començaven a posar-se impossibles de gent, l’A. i jo, cansats de ramblejar des de quarts de nou, vàrem enfilar la moto cap a can Icària-Yelmo per veure “Remake”, de Roger Gual. Després de “Smoking Room”, la seva excel·lent “opera prima”, m’apresso a dir que aquest “Remake” és també una pel·lícula molt recomanable, tot i que força diferent. Tinc, però, algunes puntualitzacions a fer i no em quedaria tranquil si no les expressava. Sobretot perquè discrepo de la tesi del director que ve a dir que tot és un desastre i que en les relacions entre les persones no hi ha ni un pam de net.  (n’hi ha més)

 

No ens precipitem, però, perquè crec que “Remake” és una pel·lícula prou intel·ligent i substanciosa com per suscitar debats i comentaris diversos. N’apunto uns quants sense voler ser exhaustiu:

* Eusebio Poncela, o la llàstima dels estereotips. A força de veure’l durant anys i anys fent papers de gai refistolat es fa força difícil de creure-se’l fent de pare de família hetero.

* Marta Etura. El personatge que interpreta és, senzillament, de bofetada. És un catàleg complet de tòpics sobre la sostenibilitat, l’antiglobalització, el políticament correcte i la necessitat de ser, per damunt de tot, ben autèntics i fidels a nosaltres mateixos. Per entendre’ns: un producte genuí de la factoria Saura-Mayol.

* Xerrameques. Tot i que algun crític deplorava el fart de xerrar que es fan els personatges trobo molt encertada l’opció del director (que sabia que comptava amb actors competents com Juan Diego, Sílvia Munt o el mateix Poncela) de donar-los unes pautes, plantar la càmera i deixar-los desgranar els diàlegs segons la seva inspiració i estat d’ànim. Hi ha dues o tres escenes de converses que et deixen materialment sense alè.

* I, sobretot, un avís important: si esteu passant una mala temporada més val que ajorneu la vostra cita amb “Remake” perquè el discurs que destil·la la pel·lícula és d’allò més depriment. Pel que he llegit sembla que la història que ens explica Roger Gual l’ha patida en pròpia pell ja que els primers anys de la seva vida els va passar amb la seva mare en una comuna hippie. I, vistos els resultats, queda ben clar que els records d’aquella època no figuren en l’àlbum de les seves millors vivències. D’acord, és la seva experiència i té tot el dret a exposar-la de la manera que li sembli més adient. Tanmateix em resisteixo a creure que tot estigui tan podrit i que tothom estigui tan desesperançat com “Remake” dóna a entendre.

A la pel·lícula ens trobem amb un repertori d’individus que es porta l’oli: un hippie a punt d’entrar en la seixantena que ha perdut la noció dels límits entre el que és natural i el que és patètic; dues parelles de coetanis seus -antics companys de comuna- reconvertits en uns burgesos d’allò més impresentable; els tres fills d’aquests, oscil·lant entre el cretinisme, la desorientació i la inutilitat més absoluta; la novieta d’un d’ells (sobre la qual ja m’he pronunciat) i fins i tot un parell de criatures menors de 10 anys amb una fugaç aparició que, per mor de la brevetat, definiré com a summament inquietant.

Una de les frases promocionals de “Remake” diu: “La primera meitat de la vida ens l’espatllen els pares, la segona els fills”. És una opinió extrema i molt respectacle però que no comparteixo.

En absolut.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!