Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

A la segona edició del Festival de la Canción Mediterránea, la de 1960, ja teníem televisió i durant els dies que durava -dos com a mínim: les eliminatòries i la gran final- al menjador de casa s’aplegaven quatre o cinc veïnes (ep, i veïns) interessades en l’esdeveniment (amb grans tràfecs per a a mare, però també amb aquell orgull ben legítim dels qui se senten pioners).

En aquella edició la tropa italiana la capitanejava Jimmy Fontana, l’home de les ulleres, amb dues cançons, una de les quals, sense emportar-se cap premi, va assolir allò que els presentadors cursis de l’època deien: ‘ha sabido conquistar el corazón del público’. Parlo de ‘Diavolo’ (‘sei un diavolo, diavolo, diavolo per me…’) que es faria molt popular i es convertiria en un dels clàssics del repertori del cantant italià. Tampoc hi va faltar l’inefable Torrebruno.

Els españols varen presentar ‘Viento del sur’ defensada per un tàndem increïble: Imperio de Triana i Ramon Calduch. Van quedar sisens. Més enrere encara va quedar José Guardiola amb ‘Caminito del alma’. Les quatre cançons presentades inicialment per França, en canvi, es varen quedar a mig camí i cap va arribar a la final.

Una final en la qual -ara sí!- es va produir el meravellós desembarcament dels grecs amb la seva sensibilitat musical, nova per a tots nosaltres aleshores, en aquell escenari fred i distant del Palau Municipal d’Esports del carrer Lleida. Nana Moskouri, amb ‘Xipna, agapi mou’, i Aleko Pandas, amb ‘Ta klepso dio triantafila’ varen ocupar, respectivament, el primer i el segon lloc de la classificació.

Aquí teniu, per començar, la cançó triomfadora:

El segon premi, amb el gran Alekos:

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!