Totxanes, totxos i maons

Llegeixo a l’edició gironina del Punt Avui d’ahir un retrat del pintor Isidre Vicens al qual dies enrere se li va dedicar un espai que a partir d’ara portarà el seu nom en el Jardí dels Alemanys de Girona (vegeu aquí).

El nom de l’Isidre i de l’Hostal Bellmirall ens porta directament cap als primers anys que l’A. i jo vàrem començar a visitar la ciutat de Girona. Ho he explicat en dos apunts –aquest de fa vint anys i també aquest altre, de més cap aquí- i m’ha agradat tornar-lo a recordar de resultes de l’homenatge que la ciutat li ha fet nou anys després de la seva mort.

Per nosaltres anar a Girona era posar al Bellmirall -parlo de fa trenta-cinc anys ben bons- i passejar sense presses, pels carrers tranquils, ombrívols i silenciosos que porten a la part alta, a la zona de Sant Domènec i de les antigues instal·lacions militars que varen acabar sent cedides a Girona quan Narcís Serra va ser ministre de l’Exércit.

I parlo també, és clar, del territori descrit per l’enyorat Miquel Pairolí en el seu dietari ‘Octubre’ i que vaig detallar en aquest apunt de fa nou anys.

L’A. i jo vàrem conèixer l’Isidre Vicens i la seva dona, i fins i tot alguna vegada havíem estat en el racó d’aquell casalot on es retirava a treballar els seus quadres, però ho desconeixíem tot sobre la seva atzarosa existència. Gràcies a l’article de Jordi Grau hem pogut resoldre aquella mancança i sentir-nos més orgullosos encara d’haver pogut conèixer personalment l’Isidre, l’estimat amic del Bellmirall.

Isidre Vicens, el pintor castigat

(Article a la secció ‘Mirades’ de Jordi Grau publicat a l’edició de Girona d’El Punt Avui el dissabte 22 de febrer de 2025)

(Vegeu-lo també aquí)

Tot­hom que el va conèixer diu que Isi­dre Vicens i Cubarsí (Mont­fullà, 1918 – Girona, 2016) era una bellíssima per­sona. S’ha escrit d’ell que va des­co­brir el color de petit veient el sol com s’aixe­cava per dar­rere la mun­ta­nya dels Àngels o obser­vant la plas­ti­ci­tat del pla de Salt con­ver­tit en una catifa de boira que ell albi­rava des de la casa de pagès on va néixer i créixer. Isi­dre Vicens, que va morir als 97 anys ara en fa nou, té des de fa un mes, com es mereix, un espai dedi­cat a Girona, al Jardí dels Ale­manys, prop d’on després de dei­xar el mas es va ins­tal·lar, en el que va ser el Bell­mi­rall, casa d’hos­tes pri­mer i hotel després. Com a pin­tor ha tin­gut reco­nei­xe­ment i hau­ria de ser recor­dat i reco­ne­gut, com ho va ser quan el 2006 va rebre el Premi Espe­cial de Nor­ma­lit­zació Lingüística o com, l’any següent, l’expo­sició ‘La pin­tura i els dies’, a la Casa de Cul­tura i a la Fun­dació Valvi, va mos­trar part de la seva obra, des del 1940 fins al 2005. “Quan pinto m’expresso gràcies al color, que per mi és encara un gran mis­teri, no sabré mai com expli­car-ho: el color el sents o no el sents”, recull una web en la seva memòria.

Però Isi­dre Vicens també va tenir una altra vida, ante­rior, que em per­met fer el títol d’aques­tes Mira­des. Isi­dre Vicens va ser un home cas­ti­gat, injus­ta­ment cas­ti­gat, al llarg de molts anys. A l’escola de Salt pri­mer i a la de Bes­canó després, pels mes­tres, fins que va dei­xar d’anar-hi. A la feina, quan, amb tretze anys i mort el pare, va haver de tre­ba­llar a la Coma Cros fent neteja i reco­llint brossa. Ell que pre­fe­ria els espais de lli­ber­tat i dibui­xar el que fos, només va tenir la sort de conèixer Josep Agui­lera, que seria el seu mes­tre sense cas­ti­gar-lo, que l’ori­en­ta­ria en la lec­tura i els secrets del dibuix, el que l’adreçaria a la bibli­o­teca de l’Ate­neu de Salt, al tea­tre for­mant una com­pa­nyia i el que el pro­mo­ci­o­na­ria com a mes­tre suplent a l’Escola de Belles Arts en què ell mateix estu­di­ava.

Però encara que­da­ven els pit­jors càstigs. Amb 19 anys, el 1937, va com­ba­tre amb l’exèrcit repu­blicà i va ser enviat al front de Terol. La majo­ria de com­panys van morir i ell va ser fet pre­so­ner i ingres­sat en un camp de con­cen­tració de Bil­bao i en un batalló de càstig de Màlaga. I de la presó de Màlaga va pas­sar per les d’Alcalá de Hena­res, Yeserías, Reus, Girona i Salt. Mai va ser jut­jat ni acu­sat de res. Sen­zi­lla­ment era repu­blicà, artista i lli­ber­tari. El 1943 va tor­nar a casa, però el maig del 1946 va ser pro­ta­go­nista invo­lun­tari d’un sabo­tatge mai del tot expli­cat i atribuït al maquis. El car­ri­let de Girona a Olot, el 19 de maig del 1946, va des­car­ri­lar a dos quarts de set del matí al pas del Gegant, a la Pilas­tra. Por­tava 360 per­so­nes, la majo­ria excur­si­o­nis­tes del GEiEG que ana­ven a l’aplec de Sant Pelegrí de Cogolls. Ell era a Mont­fullà i algú ho havia de pagar. Va tor­nar a ser empre­so­nat el 1947, divuit mesos. Cap acu­sació. Era incòmode i no li volien bé. Això el va por­tar a Girona, a la pin­tura i a for­mar part del Grup de Girona amb Ful­carà, Fita, Tor­res Monsó, Vila Fàbre­gas i Emília Xar­gay. Va pin­tar i va pin­tar molt. Havia estat cas­ti­gat sense motiu, però d’ell recor­dem el pin­tor i la seva con­dició de bona per­sona, i esta­ria con­tent de tenir un espai dedi­cat al Jardí dels Ale­manys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!