Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’anterior apunt)

Ja he explicat en alguna altra ocasió que el nostre debut italià va ser un regal dels Reis d’Orient. Un regal de reis en sentit literal però també, vistos els resultats, en sentit metafòric. Uns Reis summament generosos i savis als quals els nostres fills varen escriure una carta demanant-los que quan passessin per casa ens deixessin un val per una estada de tres dies a Roma (vegeu aquí). Com ja us podeu imaginar, no vàrem demorar gens l’aprofitament del regal i entre el 8 i l’11 de març d’aquell mateix any 2007 ens hi vàrem encaminar.

Varen ser tres dies molt ben aprofitats que ens varen servir per adonar-nos que una ciutat com Roma no te l’acabes en un cap de setmana, que cal tornar-hi de tant en tant (cosa que hem anat fent) per conèixer-la de mica en mica i, sobretot, sense presses.

No conservo gaires papers d’aquell primer viatge però sí un munt de bells records. Reforçats per l’enjòlit de ser el nostre primer contacte amb la ciutat. Vàrem dormir en un hostal molt a prop de la Piazza di Spagna, en una cambra amb una deliciosa terrassa abocada al carrer on vàrem esmorzar cada dia i fins i tot vàrem fer-hi algun sopar (les temperatures varen ser molt benignes). I res de números: les habitacions es deien Michelangelo, Leonardo, Botticelli, Raffaello… Una meravella.

Aquella estada ens va servir per conèixer una persona excepcional: la Maria Teresa Gómez Horta, l’única guia catalana acreditada al Vaticà del bracet de la qual vàrem fer una magnífica visita guiada pels museus vaticans i la Capella Sixtina. La Maria Teresa ara ja està retirada però encara ens ha orientat en dues visites més i ens escrivim sovint. I posat a esmentar gent que ens ha guiat per la Ciutat Eterna és impossible oblidar el mestre Joan F. Mira i Pilar, la seva muller, amb els quals vàrem visitar la ciutat el maig de 2016.

També ens va servir perquè l’A. i jo adoptéssim un parell de costums que hem procurat seguir en cada viatge per terres italianes: resoldre els encreuats del Màrius Serra i el Jordi Fortuny (de La Vanguardia española, sí) en algun cafè característic de l’indret on érem i comprar un llibre. Amb els encreuats l’estrena va ser al Caffè Greco, com haureu vist si heu llegit l’apunt al qual he enllaçat més amunt, però després hem acomplert el mateix ritual a Pisa, Nàpols, Florència, Palerm… Pel que fa al llibre vaig comprar ‘Cuore’, d’Edmondo de Amicis, que havia estat llibre de lectura –en castellà, no cal dir-ho: ‘Corazón’— a la meva acadèmia de pis quan tenia nou o deu anys i que anys després, més concretament a Amalfi el 2009, em va proporcionar una de les experiències més màgiques que he viscut mai a Itàlia (us l’explico aquí).

I encara ens vàrem auto-imposar un parell d’hàbits més: prendre cada dia un cafè a la barra d’un bar qualsevol (a tot arreu el fan bo) i a la tarda, després de dinar i tant si és hivern com estiu, cruspir-nos un gelat.

Vàrem tornar tan contents i emocionats d’aquells tres dies de març que de seguida ens vàrem convertir en propagandistes entusiastes arreu on ens relacionàvem.

A la feina, per exemple.

I allí va ser, a la feina vull dir, on ens va arribar la possibilitat de conèixer els nostres primers dos mestres. Va ser tan encomanadís el nostre entusiasme que entre el 16 i el 18 de novembre d’aquell mateix 2007 vàrem fer el nostre segon viatge a Itàlia i el primer a la Toscana. Més concretament a Florència i Arezzo. Amb la companyia i el guiatge de la Cristina L. i el Raimon C., els nostres primers mestres, sobre els quals parlaré en el següent apunt perquè veig que aquest ja s’ha allargat massa.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!