Totxanes, totxos i maons

Com que estic segur que algun dia no gaire llunyà tindrem un munt de bons motius per treure a taula una ampolla de xampany (ui, ara que hi penso: demà mateix, sense anar més lluny; que compliré setanta anys) us adjunto tres articles de gent de confiança –Ramon Barnils, Joan Solà i Josep Maria Pasqual– que demanen que ens deixem de tonteries i que, naturalment, al xampany li diguem xampany, res de ‘cava’.

Jo, almenys, fa una pila d’anys que ho faig. (vegeu, si no, aquí i aquí).

Contra ‘champagne’, cava, contra cava, ‘xampany’

Ramon Barnils (El Temps, 1985)

Xampany, sempre se’n diu xampany. Alguns fanàtics de les institucions intenten fer-nos canviar aquesta paraula, xampany, per la paraula cava. Com que la cosa ja ha arribat a nivells inaguantables –ja hi ha fins i tot persones decents que utilitzen l’horrible paraula cava– és el moment d’agafar-s’ho seriosament, fredament, científicament, i de veure d’on ha sortit aquest disbarat, i quines raons aguanten el sòlid nom de xampany per al xampany.

La cosa ve per la banda de les denominacions d’origen i de les marques industrials. El xampany va néixer a la Xampanya, la regió francesa dita champagne en francès. El vi inventat pel monjo benedictí Dom Pierre Pérignon –vida exemplar si és que mai n’hi ha haguda cap entre els ordes contemplatius; ¡si n’arriba a ser, de pràctic, que hi hagi persones pagades perquè es dediquin a meditar sobre les necessitats reals de la humanitat!– va agafar el nom de la regió; era el champagne en francès, i, més endavant, xampany, en català. Bé que les coses es compliquen o hi entren en dansa els interessos, capitalísticament legítims, de les empreses. Si el xampany és originari de la Xampanya, diuen les empreses franceses que només es xampany el champagne, és a dir el xampany fet a la Xampanya. Van els tribunals i decideixen determinar-ho així: les empreses de la Xampanya són les úniques empreses que poden utilitzar legalment el nom de champagne. Vist i sentenciat el cas, les empreses dedicades a la producció de xampany que ni viuen ni treballen a la Xampanya s’han d’espavilar, des del punt de vista estrictament legal: de xampany, ja en fan, ara només els falta de trobar-li un nom legal, tan legal com el de champagne, per indicar un mateix vi, el xampany.

D’aquestes empreses, les catalanes es posen a pensar, i troben el mot cava per a les seves etiquetes. Els el posen i salven així l’entrebanc legal: el xampany fabricat a Catalunya durà el nom legal de cava en tota la paperassa. Aquest joc de paraules es correspon al joc de paraules dels francesos de la Xampanya i és paral·lel a d’altres casos d’altres sectors de la producció. Així que deixarem els caves per a les etiquetes i per al paperam oficial. I salut, i bon profit. I si és bo que sigui ben fred, i no mai gelat. Una regla francesa que ajuda a distingir el bon xampany del dolent, sobretot els francesos.

El xampany de Sant Joan

Joan Solà (AVUI, 23 de juny de 1994)

Que no ens torni a passar que perdem bous i esquelles. Una vegada, fa segles i segles, nosaltres vam inventar una màquina tan important que salvava la vida de qui la posseïa: es deia armatost, del verb armar i de l’adverbi tost, que volia dir «de pressa». Servia per armar ràpidament la pesada i dura ballesta, abans no et disparés l’enemic amb la seva. Ja veieu si era important. La llengua castellana no va tenir cap vergonya d’adaptar-se-la en forma d’armatoste, i el francès i tot en forma d’armatôt. Quan nous invents van fer que l’armatost anés a raure a les golfes, la corresponent paraula castellana va passar a significar «trasto vell» i nosaltres la vam recuperar en forma d’armatosta però amb l’estigma de castellanisme que els diccionaris de barbarismes s’han encarregat de posar-li. ¿Oi que no hi cal cap comentari?

Per pal·liar les immenses fatigues que el duc de Crillon tenia mentre atacava el castell maonès de Sant Felip, el seu cuiner li va «inventar» una salsa exquisida que va rebre tot seguit el nom de mayonnaise, el més adequat en aquella històrica escaiença; però, segons Coromines, potser no fou tant invent com això: potser no fou «sinó una imitació modificada, ensopegada i amansida, del nostre espaterrant allioli». El cas és que nosaltres ara no ens atrevim a recatalanitzar-lo en maonesa i en respectem la i francesa. També fa segles que els castellans van començar a dir no más i sembla que nosaltres els vam imitar creant la paraula només, que ha fet belles arrels i branques, alhora que ells s’oblidaven de la seva, aneu a saber per què. Doncs resulta que ara hi ha qui voldria fer recular el nostre només i el més recent no només… perquè no sembla que tinguin la sang totalment blava. ¿I ara, què hi caldrà cap comentari?

Un bon dia també prou llunyà, uns pagesos espavilats de la regió francesa de Champagne van inventar un vi escumós que revifava els ensopits més recalcitrants. I la gent d’aquí, despreocupada i feliç, en va dir xampany, una paraula de les més perfectes del nostre diccionari, que té la mida exacta de dues síl·labes massisses i un so esponjós i espetegant que ni fet a mida per axampanyar les piules, la coca, els coets i les traques de la nit màgica i jove de Sant Joan. Un mot que ens permet de rebre amb una gatzarosa xampanyada les raquetes victorioses del Roland Garros, que ens convida a fer un xampanyet, havent sopat, a casa de l’amic que fa els anys, i ens obre, deferent, la xampanyeria on entrem de bracet amb l’estimada encabat del teatre.

I un mal dia vingué l’home de la por: que fèiem no sé quin europecat o ecusacrilegi i que, volant, ecs, escopíssim aquell nostre tan antic i entranyable nom. I ens ho vam creure, covards, en lloc de foragitar el bruixot amb els trabucs de darrere la porta. No vam saber defensar, endiumenjat amb les lletres catalanes i amb la cara ben alta, aquest nostre mot, inconfusible ni tan sols amb el que li havia donat origen. Pitjor encara: enginyosos com som, ja ho crec, vam anar a ensopegar el mot hispànic perfecte, ni carn ni peix, ni català ni castellà, i l’eixorc criat nouvingut va foragitar l’esponerós fill de casa. Tot el nostre noble i excel·lent xampany ha estat rebatejat amb paraula que no té ni suc ni bruc, però és innòcua: que no sigui dit, sobretot. Som molt catalans… de boca… i potser de cor. Però, sobretot, que no se’ns en vegi ni l’ombra. En altres temps, prou més difícils, érem els reis de l’enginy quan és tractava d’intentar noms que fossin i no fossin catalans: Banca Catalana, Editorial Selecta. Avui ja no és enginy: és reculada vergonyosa i intolerable. ¿Qui ens respectarà si no ens respectem nosaltres?

Per fortuna, ens queda la possibilitat, el dret, el deure, les ganes, la necessitat i l’estímul de reaccionar. A l’ampolla, pot haver-hi el nom que vulguin, el nom legal, inofensiu, eixorc, adust, comercial, vergonyós i covard. Però, a la nostra boca, no hauríem mai de deixar-l’hi fer niu.

“Sobre el xampany”, Josep M. Pasqual

(AVUI, 23 d’agost de 2010)
La permanència de la paraula xampany en l’àmbit del llenguatge col·loquial al nostre país és un indici raonable que la llengua catalana manté viva la resistència a la desaparició. Va ser fa uns quaranta anys, a cavall de les dècades dels seixanta i els setanta, que, fruit del nou (nou per a nosaltres) marc legal europeu, del blindatge dels imperis econòmics i del desarmament lingüístic, cultural i nacional de Catalunya, que es va gestar la substitució del mot xampany pel de cava.

La renúncia a dir-ne xampany ens va agafar desprevinguts perquè “tot estava per fer i tot era possible” (si fa no fa, com ara), però no ens va semblar que haguéssim de gastar la munició en una batalla tan inútil com salvar el mot xampany (malgrat els esforços del tàndem Espriu-Raimon: “Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”). Per acabar-ho d’adobar, no només va ser la renúncia a dir-ne xampany (una paraula, aleshores, d’ús absolutament comú a totes les cases i acadèmicament normativa), sinó que va ser la substitució per la paraula cava (primer precedent d’un model mal entès de bilingüisme que potencia els calcs de les llengües espanyola i catalana).

Perdent la paraula xampany, la llengua catalana perdia una paraula carregada de connotacions pròpies (fonèticament i fonològicament, la lletra i el so “x” a principi de paraula i el dígraf i el so “ny” a final de paraula, i, sociolingüísticament, la universalització del mot mateix, un autèntic referent universal). I guanyant la paraula cava, la llengua catalana s’assimilava a la llengua espanyola (el mateix oral i el mateix escrit) i, sociolingüísticament, es produïa una autèntica cohesió, pel mètode de la igualació, de les dues llengües.

Una de les darreres edicions del diccionari Fabra, la del 1977, encara definia l’accepció xampany com a “vi escumós, elaborat a l’estil de Champagne”. Avui el diccionari del l’IEC defineix l’accepció xampany com a “vi escumós criat en cava i produït a la regió francesa de la Xampanya”. La subtilesa de la definició invalida anomenar xampany al vi que no estigui “produït a”, a diferència de quan es podia anomenar xampany al vi “elaborat a l’estil de”.

A més de perdre’n el nom, del xampany, n’hem perdut el ritual. Originàriament hi havia tres únics moments a l’any en què es consumia el xampany de manera ritual. Nadal, Cap d’Any i les revetlles. I, aleatòriament, també amb motiu d’alguna celebració especial (natalicis, onomàstiques, casaments o batejos). La indústria xampanyera, a més de substituir el nom va instituir el cava com a beguda, si no diària, com el vi o la cervesa, sí com a beguda sovintejada. Qualsevol ocasió era bona per obrir una ampolla de cava. A partir d’aquí va venir la socialització del cava i, amb ella, la banalització per un costat i, per l’altre, l’elitització.

Durant molt anys he deixat de beure cava perquè fa mal de cap i té un preu abusiu amb relació a la qualitat i, també, perquè l’esnobisme de curta volada aconsella prendre’l en copa de flauta en comptes de copa plana. I aquest és un altre dels grans errors del progrés. És impossible cronològicament que la copa plana derivi del motlle obtingut a partir del pit de Madame Pompadour, de Maria Antonieta o de Josefina Bonaparte, però la possibilitat que aquestes senyores haguessin pogut prestar les sines per al plaer indescriptible de beure xampany mereixeria una presa en consideració per part del Comitè del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!