Totxanes, totxos i maons

La festa literària de la Nit de Santa Llúcia corresponent a 1981 -és a dir, de fa quaranta anys- es va celebrar al Centre Cultural de Terrassa. Segurament va ser una coincidència, però el cert és que va resultar un any molt positiu pels autors terrassencs ja que el guanyador del premi Sant Jordi de novel·la va ser Vicenç Villatoro, que debutava amb ‘L’Evangeli gris‘, i en tercera posició va quedar ‘La teranyina’, de Jaume Cabré, fortament relacionats ambdós amb la bonica co-capital del Vallès Occidental.

El premi Carles Riba de poesia, l’altre gran guardó de la Nit, el va guanyar el tortosí Gerard Vergés amb ‘L’ombra rogenca de la lloba’, un llibre important en la bibliografia de Vergés tot i que una notícia imprevista li va restar una mica de protagonisme. Feia referència a un recull de poemes que s’havia presentat al concurs i que finalment no va ser tingut en compte pel jurat. El títol era ‘Les flors del Mall’ i l’autor era algú que traginava un nom i uns cognoms un pèl especials (sobretot si els relacionem amb el títol del llibre): Carles Bau de l’Aire. Pel que sembla, com que la identitat real de l’autor no es va poder establir de manera suficient ja que tots els indicis feien pensar que es tractava d’un treball col·lectiu -una característica que les bases del premi no contemplaven- Josep Faulí, el president del jurat, va optar per retirar l’obra.

Sembla que l’autor (o autors) de la cosa ja intuïen un final així perquè de seguida les quaranta-dues fotocòpies que formaven l’obra rebutjada varen començar a circular profusament entre crítics, periodistes, llibreters i altres feligresos de la parròquia literària.

No puc recordar quan va ser ni en quines circumstàncies concretes aquestes controvertides Flors del Mall varen arribar a les meves mans. El cert, però, és que en recuperar de l’arxiu la carpeta on les he guardat tot aquest temps he vist que, d’aquell pamflet, en conservo dos jocs de fotocòpies.

He escrit la paraula pamflet amb coneixement de causa -segons el Diccionari de l’IEC un pamflet és un ‘llibre imprès de molt poques planes, especialment en què s’ataca violentament algú o alguna cosa’– perquè les intencions de desqualificar a base d’argumentacions ejaculades pel broc grocs i expressions gruixudes queden ben paleses des del primer full. Desqualificar a qui? Doncs, ras i curt, als poetes que en aquells anys formaven part del catàleg de les Edicions del Mall. És a dir, començant per qui n’era el màxim responsable Ramon Pinyol, i continuant amb Maria-Mercè Marçal, Jaume Pont, Àlex Susanna, Xavier Bru de Sala, Miquel de Palol, Miquel Alzueta, Joan Navarro i Josep Piera; tots ells (i ella) autors amb obra publicada a la col·lecció Llibres del Mall en aquella data de desembre de 1981 que avui recordem. Val a dir que del raig de garrotades no se’n va escapar ningú; ni tan sols el pintor Joan-Pere Viladecans, autor de les portades de la col·lecció.

El llibre conté poemes de nivell molt divers que demostra aquella autoria múltiple que Faulí va detectar. Hi ha, sí, dosis d’enginy, conya i jocs de paraules equívocs que no dissimulen, però, la mala llet general que circula pel dessota. I tot plegat deixa un regust bastant agredolç. Almenys llegit avui. Pel que fa a qui podien ser els autors materials dels textos de seguida es va pensar en la colla dels Quaderns Crema -i de manera molt especial en alguns noms d’autors gironins relacionats amb l’editorial- però fins on jo sé no hi va haver ningú que reconegués tenir-hi alguna responsabilitat. Si més no aleshores. Recordo que se li va preguntar directament a Jaume Vallcorba i que aquest va defugir tota relació amb el cas per bé que no es va estalviar de dir, en la mateixa entrevista, que per a ell la poesia que publiquen els del Mall té el mateix interès que la de Don Ramón de Campoamor.

Recordo també un article de Patrícia Gabancho a El Noticiero Universal -que, desgraciadament, no conservo- en el que es mostrava molt crítica amb els Llibres del Mall per l’actitud de força que el grup exercia en el reduït mercat literari del moment, desqualificant públicament autors que no formaven part de l’editorial o exercint el vet a la participació en festivals a poetes aliens a la casa.

Les especulacions sobre la identitat dels membres que donaven vida i color als esgarips del ninot Carles Bau de l’Aire varen escampar-se amb la mateixa velocitat que els jocs de fotocòpies. N’hi va haver per a tots els gustos. Començant per un Pere Quart -mestre indiscutible de la sàtira- que de seguida va sortir al pas dels rumors per dir que no l’atabalessin, que altres maldecaps tenia. I continuant per noms com el tàndem Barnils-Monzó, Pep Murgades, Salvador Oliva, Narcís Comadira, Dolors Oller, el mateix Vallcorba, Jordi Llovet, Francesc Parcerisas o Anton Espadaler (i segur que me’n deixo). El cert, però, és que tal com he dit més amunt ningú va voler admetre cap mena de relació amb la cosa. Amb el pamflet.

Tafaner de mena com sóc, estic segur que, dedicant-hi una mica de temps, em divertiria força intentant esbrinar més coses sobre aquelles mítiques Flors del Mall i la seva paternitat. Però després de quaranta anys tinc la impressió que el que menys desitgen els implicats d’una banda i de l’altra és trencar la capa de silenci i oblit que hi ha hagut fins ara damunt d’aquella aventura.

M’hauria sabut greu, però, que aquest quarantè aniversari hagués passat desapercebut. Tot això, doncs, ja ho tinc. El temps dirà si la cosa s’atura aquí o si se’n pot aprofundir una mica mes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!