Totxanes, totxos i maons

Els seguidors d’aquestes Totxanes saben com m’interessen els articles de Xavier Roig (si entreu aquí els trobareu tots aplegats).

Avui us reprodueixo un reflexió que ha repartit en dos textos publicats en el seu Bloc ‘Parlem clar’ (aquest) sobre el paper actual del periodisme a casa nostra.

Com solc fer en aquests casos els destacats en vermell són meus.

Què val un periodista? (I)

Xavier Roig, 5 de febrer de 2025

(vegeu-lo aquí)

Un amic m’envia un missatge amb l’oferta que fa La Vanguardia per captar subscriptors. Es vanten de 144 anys de periodisme. Què val aquesta història acumulada? Doncs 0,99 euros al mes. «Ni un euro» em diu l’amic. I és així. Personalment estic subscrit a diaris. Cap d’aquí. Al matí em trec de sobre els diaris nacionals en uns cinc minuts -cal saber, al menys, si s’ha estavellat un autobús amb jubilats. Després la BBC. Més tard, al final del dia, llegeixo amb calma la informació que pago. Mai he entès el per què d’aquesta urgència informativa -saber-ho tot i aviat- ni tampoc aquesta dèria per intoxicar-se amb la premsa local quan es pot llegir la millor premsa mundial -Google tradueix automàticament les pàgines d’internet amb una eficàcia imbatible.

El que em mou a escriure aquest article és el lamentable espectacle que van oferir els mitjans catalans el passat dia 23 de gener arran del vot negatiu de Junts al decret anomenat ‘òmnibus’ -que més aviat s’hauria d’anomenar ‘calaix de sastre estafador’. En general, si la premsa catalana es ven al voltant de 0,99 euros al mes, aquell dia va quedar clar que no val ni això. Però bé, la meva intenció no és recordar les malifetes d’un moment donat o d’un cas específic. La qüestió que vull abordar és: quina responsabilitat individual tenen els periodistes en la degradació informativa que pateix el país?

Sovint, quan he esmentat el problema dels nostres periodistes en alguna conversa, hi ha qui sempre argüeix el fet laboral. Com que els periodistes són assalariats, han de passar per l’adreçador de qui paga. Però, és clar, això val per a totes les professions. I, on està el límit? Els que signaven la sortida de trens carregats de jueus des de França eren funcionaris que complien ordres. I qui les desobeïa es jugava alguna cosa més que el salari. Però potser no cal portar els exemples al límit. Quantes vegades aquests periodistes que ara, i ja fa anys, enganyen i tergiversen, han criticat enginyers, metges, químics, advocats, etc. perquè han sucumbit als diners, al malvat capitalisme que tot ho compra. Parlem dels metges que cobren per receptar determinats medicaments? O parlem del enginyers i directius del ‘dieselgate’?  O prefereixen els que aboquen deixalles il·legals, fins i tot radioactives, en nom de determinades empreses? Tots ells, tots, són empleats que, si no compleixen les ordres, tenen problemes. Aleshores, a què treu cap aquesta excusa? Des d’un punt de vista personal i crematístic, els periodistes, tots, no tenen cap excusa per no fer la seva feina ben feta. No més que qualsevol altra professió.

Per si això no fos prou, hi ha la consideració del tipus de professió que els periodistes han escollit. La premsa lliure i veraç és un dels pilars de la democràcia i, en conseqüència, els seus braços executors, els periodistes, haurien d’estar especialment castigats per no fer la seva feina ben feta. Amb quina autoritat critiquen la premsa del franquisme els actuals periodistes? Quanta gent que lluitava cada dia per esquivar la censura no han sofert les crítiques dels periodistes del postfranquisme? Estarien els d’avui disposats a patir expedients i clausures dels mitjans per dir la veritat? Cap sistema és millor que els seus components. Dostoievski ho va dir d’una altra manera: de cent conills no es pot fer un cavall. S’ha d’acabar el responsabilitzar els mitjans de manera genèrica -recorda el famós «els mercats» quan es pretén diluir responsabilitats individuals. Sense mals periodistes no hi ha mitjans dolents. I no crec equivocar-me massa si dic que el periodisme del franquisme era bastant millor que l’actual. Ja es trist.

Recomano als periodistes -bé, de fet a tothom- llegir les memòries d’Indro Montanelli -suposo que a les escoles de periodisme es deu explicar qui fou Montanelli; o potser no, vagin a saber. Quan va començar Mussolini com a revolucionari per millorar Itàlia, Montanelli li va donar suport. I s’hi va enfrontar quan va esdevenir dictador feixista. El van condemnar a mort i es va escapar. Com que era anti-totalitari era, en conseqüència, també anticomunista. Li va costar un atemptat de les Brigades Roges que li van engaltar quatre bales. Després va anar abandonant diaris quan la propietat li vetava articles. Fins crear els seus propis mitjans: Il Giornale i La Voce. Ah, i va rebutjar ser nomenat senador pel president de la república, tot adduint que perdria la seva independència com a periodista. Els darrers anys es van caracteritzar per l’enfrontament amb Berlusconi, de qui havia estat amic. En resum, va ser allò que ha de ser un periodista: defensor, fins al límit, de la llibertat i la independència informativa. Avui uns jardins al centre de Milà porten el seu nom.

Hi ha periodisme seriós i recte a Catalunya -poc. Però bona part d’aquest periodisme es veu forçat a córrer fora del camí. I, com succeeix amb la moneda, el mal periodisme s’acaba menjant el bo. Si un periodista no pot fer la seva feina doncs que plegui, que dimiteixi, i es dediqui a una altra cosa -com succeeix amb tantes altres professions. L’ètica del treball, la feina ben feta, cobra especial relleu quan parlem de democràcia.

Monument a Indro Montanelli (Milà)

Què val un periodista? (i II)

Xavier Roig, 12 de febrer de 2025

(Vegeu-lo aquí)

Llegeixo que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) avala les multes als refugiats que no superin els exàmens d’integració cívica. El conflicte provenia dels Països Baixos, on s’obliga a seguir uns cursos als nouvinguts refugiats o immigrants regularitzats. Com que un dels beneficiaris no anava als cursos, el govern d’aquell país li va posar una multa. La notícia la podeu llegir a l’Ara (La justícia europea avala els exàmens d’integració cívica als refugiats). La sentència, malgrat ser perfectament objectiva, permet al suposat periodista incloure-hi un afegitó de moralitat simplista (allò que en castellà es diu ‘moralina’) periodística per tal que no oblidem qui són els dolents. I és precisament sobre aquest tipus de periodisme que un amic em va cridar l’atenció respecte al meu article anterior. La desinformació, la tendenciositat, no prové únicament de la covardia dels professionals vers els amos dels diaris –tema central del meu article anterior–, sinó també d’una espècie específica de periodista que el país ha anat destil·lant d’ençà de la mort de Franco.

La notícia de la qual parlo hauria de portar qualsevol periodista a preguntar-se retòricament per què aquests exàmens no els fem també nosaltres, una cultura amenaçada. No hi ha excusa: el TJUE veu crucial l’adquisició de coneixements lingüístics per a la integració dels refugiats al país que els ha protegit. Guanyaríem a Europa la impugnació d’una llei catalana que obligués a aprendre català.

Bé, centrant-nos en els periodistes del país, no puc d’estar-me de diseccionar el seu comportament des de dos vessants: l’ideològic i el cultural. Pel que fa a l’ideològic, podem dir que Madrid està dominat per periodistes reaccionaris de l’espanyolisme i la dèria anti-catalana més tronats –no els titllo de dreta, ja que compten amb l’admiració de gent com Felipe González, Alfonso Guerra, Ramón Tamames i altres insignes membres de l’esquerra. El fet que a Catalunya la premsa sigui oposada a la de Madrid no la fa millor. I, si mai fos millor, cosa que dubto, tampoc seria cap miracle, ja que no és una proesa que requereixi gaire esforç. Si la d’allí és una premsa ‘hooligan’, reaccionària, la d’aquí és una premsa tòpica i mesella amb el poder. Parlo del sistema periodístico-político-oligàrgic barceloní instaurat a Catalunya arran de la Transició.

El periodisme català, fins ben entrat el mil·lenni, era anti-pujolista i tenia com a sant patró ‘El País’. Somiava amb estar a salari del Grupo Prisa –alguns ho van aconseguir. Aquella generació va deixar un cert solatge que va influir en la nova generació periodística dels ‘millennials’. Però aquesta nova fornada comptava amb un ingredient propi determinant: era fruit de l’escola catalana postfranquista –de la mala qualitat de la qual comencem a adonar-nos ara tots plegats. Pel que fa al domini de les matemàtiques i a les competències lingüístiques, ja n’aixequen acta els senyors de l’informe PISA. De la destrossa en l’àmbit mental –de com observar la realitat que ens envolta amb independència intel·lectual, amb liberalisme– en dona notícia el to de la premsa i de l’opinió pública dominant. Estem parlant d’una escola que s’ha dedicat a instal·lar al cervell cordons sanitaris intel·lectualment fofos. El col·lectiu resultant ha destil·lat, entre d’altres, un periodisme immadur, infantilitzat, caracteritzat pel bonisme i amb vocació de Robin Hood de pa sucat amb oli. Un periodisme propici al cultiu de clixés i de dogmes que s’expel·leixen sense ni una mínima anàlisi. Per fer-ho gràfic, estem davant d’informadors que troben que un cristià americà que diumenge va a la parròquia és feixista, excepte si és de raça negra i canta góspel durant la missa. Parlo d’aquells que, tal com hem pogut comprovar darrerament, tenen Hamas com a agència de notícies al Pròxim Orient. Bé, com que ja m’enteneu, no calen més exemples. És un espècimen antisistema, semisec, de sofà. Que no arriscaria ni un euro per defensar els ideals que no té, perquè, simplement, són tòpics. Tot plegat genera una professió globalment tocada pel pensament únic il·liberal. Tant és que sigui de dretes o d’esquerres. El corrent és transversal i, lamentablement, representa bona part del país, que és profundament anti-liberal.

De la cultura poc hi ha a parlar. Un periodista pot ser un lluitador ideològic com tants de bons hi ha hagut, i encara n’hi ha -sobretot a nivell internacional. Però abans ha d’haver estat validat per un cert nivell cultural i intel·lectual. I una independència de criteri que li ha de permetre criticar o elogiar tant els uns com els altres. Sense por de nedar a contracorrent ni de ser estigmatitzat. I el nostre periodisme és, avui, majoritàriament inculte, perillosament localista –l’escàs nivell d’obertura internacional és preocupant– i, per tant, manipulable pel poder, sobretot polític, del qual de seguida es fa amic. La difusió de la incultura a través de la informació periodística dels mitjans catalans fa paüra.

De bons periodistes n’hi ha pocs –ja ho vaig dir. A la premsa generalista no n’hi ha pràcticament cap. La degradació de la nostra democràcia, en una porció importantíssima, jo crec que majoritària, ve provocada per un periodisme prim i miserable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!