Totxanes, totxos i maons

Pensant sobretot en els lectors que s’han incorporat recentment a les Totxanes i que es pensen que són cosa de fa quatre dies, aquesta setmana penjaré un parell o tres d’apunts que recordaran algunes coses que escrivia anys enrere.

Com el d’avui, que he preparat pensant que potser us farà gràcia recordar què escrivia en aquest Bloc ara fa, per exemple, quinze anys.

“I ara què ve?” (Un antídot contra Halloween i tota la tonteria).

(Apunt publicat en aquest Bloc el 31 d’octubre de 2007)

Sé d’una nena que és molt afortunada. Des de ben petita la majoria de les nits s’adorm amb el pare o la mare al seu costat explicant-li un conte.

La nena aprèn també que de tant en tant arriben dies que són diferents dels altres. Dies que porten incrustada una festa; però no pas una festa diguem-ne normal com, per exemple, els diumenges sinó que va acompanyada d’una celebració especial pròpia d’aquell dia i de cap altre més que es pot fer a casa, al carrer, a l’escola o als tres llocs alhora.

Són festes que tenen nom -la Castanyada, Sant Ponç, la Vella Quaresma, el Diumenge de Rams, l’home dels nassos, Carnestoltes, Sant Jordi…- i una història darrere seu de molts anys. Sovint molts més, d’anys, que la més velleta de les àvies de casa amb qui compartim el dinar de Nadal o la crema cremada a les postres del dia de Sant Josep.

Al cap d’uns anys -no gaires perquè, a més a més d’afortunada la nena ha sortit eixerida- s’adona que aquestes festes van i tornen com una roda que no s’atura i per això un bon dia, després de la Castanyada -la primera festa que celebren també a l’escola amb els companys del nou curs- se li acut preguntar “I ara què ve?”. I algú -la mare, o potser el pare- li respon “Ara ve Santa Llúcia amb la fira de pessebres a la Catedral” “I després, què ve?” “Nadal” “I després?”… I d’aquesta manera tan senzilla -preguntant, que és com diuen que es va a Roma- conten les cròniques que va sorgir, com no podia ser altrament, la idea d’un llibre.

Aquest llibre existeix. Es diu, és clar, “I ara què ve?”, el va editar La Galera el setembre de 2005 i el signen dues senyores: Mercè Anguera, que n’ha escrit els textos, i Cristina Losantos, que l’ha il·lustrat.

El llibre passa revista -amb un text i una imatge per a cadascuna- a les setze festes tradicionals catalanes més importants de tot el cicle de l’any, des de la Castanyada fins a la Mare de Déu d’Agost, i les va encadenant per mitjà de la pregunta d’una nena que quan acaba una festa demana quina és la següent. Una nena que resulta que es diu Mercè tot i que per saber-li el nom haurem d’esperar fins al diàleg que tanca el llibre:

“Llavors tornem a casa a poc a poc, i li pregunto a l’àvia…  //  -I ara què ve?   //  I ella em respon:  //   -Encara no ho has entès, Mercè? ARA TOT TORNA A COMENÇAR.”

Tot això que ara explico em va venir a la memòria ahir al vespre a la Sala Rovira (Rambla de Catalunya a tocar d’Aragó) mentre contemplava l’exposició que en aquells moments s’estava inaugurant. Aplega una cinquantena de dibuixos de Cristina Losantos i una part important de l’obra que s’hi mostra són, precisament, els originals de les escenes que il·lustren aquest llibre.

Unes escenes plenes de gent amb aparença de ser molt feliç -que és el que pertoca quan s’esta de festa, no?- o, més exactament, contenta de celebrar coses molt velles que encara s’estimen amb altra gent que també se les estima. L’antídot perfecte, vaja, per a tota la tonteria que ens envolta habitualment i de manera molt especial aquests dies amb el lamentable trasplantament a casa nostra del “Halloween” americà (*).

Jo no hi entenc gaire, d’aquests oficis artístics, i per tant em guardaré com d’escaldar-me d’emetre cap judici crític sobre allò que tothom pot veure fins al 27 de novembre a l’esmentada Sala Rovira. L’únic que diré és que m’he sentit molt bé contemplant aquelles imatges -les del llibre i les altres que completen l’exposició- i que entre unes coses i les altres he reviscut aquella època que llegia el TBO i em quedava especialment penjat amb els dibuixos d’en Benejam i de Coll (que, per cert, tinc entès que es guanyava la vida fent de paleta).

Enmig de la gentada d’ahir al vespre a can Rovira em va semblar veure un esquitx amb faldilles que s’esmunyia entre les cames dels presents i a la qual molta gent li deia Mercè. I sí, certament, juraria que en cada dibuix de “I ara què ve?” hi ha una nena eixerida i desnerida amb molta semblança a la Mercè d’ahir.

Els dibuixos de Cristina Losantos sorprenen pel seu extraordinari detallisme. Hi ha un munt d’hores darrere de cada treball. I d’informació. Recordo, per exemple, una reconstrucció de la Girona medieval en la que no hi falta en lloc preeminent la lleona ensenyant el cul i una gironina besant-li.

Per això em sembla especialment digna de remarca una altra part de l’exposició dedicada als dibuixos que Cristina Losantos fa cada setmana per acompanyar l’article de Salvador Cardús que els divendres publica l’AVUI. Són dibuixos com el que il·lustra l’apunt d’avui fets amb la urgència pròpia d’un diari i que demostren l’enginy i l’ofici de l’autora. Vint-i-quatre hores per llegir l’article, copsar-ne el sentit, crear la il·lustració i enviar-la.

El mateix Cardús ho explica en el díptic de l’exposició: “No sabeu com espero cada setmana el dibuix ja imprès al diari, per veure com la Cristina ha matisat, insistit, interpretat i, en definitiva, completat, allò que jo volia explicar.”

No ets pas l’únic, Salvador…

——————————————————————————————-

(*) I mira que en sóc, de pro-americà, jo; però per coses com aquesta del Halloween sí que no hi passo…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!