Totxanes, totxos i maons

Com us deia abans d’ahir, pensant sobretot en els lectors que s’han incorporat recentment a les Totxanes i que es pensen que són cosa de fa quatre dies, aquesta setmana penjaré uns quants apunts que recordaran algunes de les coses que escrivia anys enrere.

Com el d’avui, que he preparat pensant que potser us farà gràcia recordar què escrivia en aquest Bloc ara fa, per exemple, divuit anys.

Rituals (tot visitant Mies van der Rohe).

(Apunt publicat en aquest Bloc el 14 d’octubre de 2004)

Aquesta tarda he anat al Pavelló Mies van der Rohe de l’Exposició (És curiós, des de petit se m’ha quedat gravada aquesta expressió -l’Exposició– i l’empro de manera automàtica. La vaig aprendre de la meva àvia que vivia a tocar de la plaça d’Espanya i per a la qual la muntanya de Montjuïc va ser per sempre més l’escenari de l’Exposició Universal de 1929).

Hi vaig de tant en tant, al pavelló Mies. Un o dos cops l’any, sempre sol i cap al tard, quan ja no hi queda quasi ningú. M’agrada passejar-me per aquella arquitectura de recursos mínims i equilibri màxim –“més és menys, menys és més”, diu el lema de la Fundació Mies van der Rohe-, omplir-me els ulls amb l’harmonia de les formes, els colors i les textures de cada recobriment de parets i terra. Quan ja he visitat el petit estany amb l’estàtua de Georg Kolbe -una al·legoria de l’albada, quan es desperten els sentits- i he comprovat una vegada més la saviesa de l’arquitecte a concentrar en aquesta figura femenina totes les perspectives visuals de l’edifici m’assec en el llarg banc exterior a recer del mur de travertí i espero a veure com comencen a reflectir-se les primeres llums del vespre damunt la làmina d’aigua de l’estany principal. Les coses són al seu lloc, els minuts passen i el món torna a ser un indret proporcionat i acollidor.

Tinc uns quants petits rituals com aquest que em reconcilien amb l’entorn. Uns rituals que em dosifico expressament per poder gaudir-los més i millor. Per exemple, escoltar amb auriculars i a les fosques el ‘Coral Romput’, de Vicent Andrés Estellés, recitat per Ovidi Montllor amb Toti Soler a la guitarra; veure el video (ara ja el DVD) de ‘Paris, Texas’; posar a la maleta de cada estiu la poesia completa de Gil de Biedma (i llegir-la, és clar); escoltar en vinil el meravellós ‘Aftermath’ dels Stones i fer el trajecte (aquí evidentment ja no sol sinó amb l’A.) entre San Juan de Duero i San Saturio a Sòria. Un ritual, aquest darrer, que des de fa dos anys anem substituint per una passejada -preferentment a l’hivern- per la platja de la Kontxa amb final als “Peines del Viento” i tramesa, des d’allí mateix, de missatges SMS a amics i família: “Molt a prop de Chillida, records des de Donostia”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!