Totxanes, totxos i maons

Al meu parer, a l’arquitectura modernista hi ha dos noms per damunt de tots els altres: Lluís Domènech i Montaner (1849-1923) i Josep Puig i Cadafalch (1867-1956). I Antoni Gaudí, és clar; però aquest home juga en una lliga apart. De Domènech i de Puig m’han interessat les seves trajectòries professionals, no cal dir-ho, però també els seus vessants acadèmics i polítics. Molt especialment en el cas de Puig, que va accedir a la presidència de la Mancomunitat de Catalunya el 1917, arran de la mort de Prat de la Riba, i s’hi va mantenir fins als últims dies de 1923 quan es va exiliar voluntàriament a França a causa dels problemes que tenia amb el dictador Miguel Primo de Rivera elevat al poder per Alfons XIII el setembre d’aquell mateix any.

El meu interès es va incrementar quan el 2017 la Generalitat de Catalunya va commemorar els 150 anys de naixement de l’arquitecte declarant-lo ‘Any Puig i Cadafalch’ (vegeu aquí la pàgina web de l’Any). Hi va ajudar sens dubte el fet que un dels dos comissaris fos Eduard Riu-Barrera (vegeu aquí), historiador, arqueòleg especialitzat en l’àmbit de la restauració del patrimoni arquitectònic i bon amic meu del qual conec la manera que té de treballar en els projectes que porta entre mans.

En conseqüència, tot em feia pensar que amb Riu-Barrera i la col·laboració de l’altra comissària -la doctora Mireia Freixa– la commemoració seria totalment reeixida. I puc dir, amb alegria, que els fets varen confirmar les meves intuïcions. Va ser també per aquella època que em van arribar notícies d’una entitat fundada a Mataró, vila natal de Puig i Cadafalch -i amb forts lligams també a Argentona, una altra vila molt relacionada amb la vida de l’arquitecte- que es deia ‘Amics de Josep Puig i Cadafalch’ (vegeu aquí la seva pàgina web) i que aquest 2022 que som a punt de deixar enrere ha complert deu anys d’existència.

A partir de 2019 es va crear ‘4 Columnes’ (vegeu aquí), una revista de periodicitat anual que aplega articles d’opinió, notícies i investigacions al voltant de la personalitat de Puig. En aquest sentit el subtítol de la publicació –‘L’univers de Josep Puig i Cadafalch’– és eloqüent, clar i inequívoc. No cal dir que em va faltar temps per subscriure’m-hi tan bon punt la revista va sortir i això va fer que, automàticament, em convertís en membre dels ‘Amics de Josep Puig i Cadafalch’ que, com no podia ser altrament, és l’entitat editora de la publicació.

Fins avui, doncs, ja han sortit quatre números de la revista, cosa que, repassant els respectius índexs, permet fer-se una idea de la seriositat del projecte i de la solvència intel·lectual de la gent que hi està implicada.

En el número 1 (2019) em va interessar un article de Santiago Alcolea, director de la revista, sobre la Casa Amatller, i una curiosa conversa imaginària entre l’arquitecte i Esteve Mach -primer president dels Amics de Puig i Cadafalch– feta a partir de frases dites o escrites per Puig en discursos, articles o a les seves Memòries.

En el número 2 (2020), amb Albert Balcells com a nou director, destaco un detallat article de Mercè Zazurca sobre la rehabilitació de la Casa Puig i Cadafalch d’Argentona i, SOBRETOT, el que considero que és l’article més important que ‘4 Columnes’ ha publicat en la seva encara curta existència: ‘L’arxiu i la biblioteca de Josep Puig i Cadafalch’, de Ramon Planes Albets. Un article que sota el seu títol més aviat convencional amaga la descripció d’un fet que no dubto a qualificar d’extraordinari: el descobriment, el 20 de juliol de 2006, en un amagatall perfectament dissimulat a les golfes de la casa on va viure -al carrer Provença de Barcelona, entre Balmes i Rambla de Catalunya– de l’arxiu de la presidència de la Mancomunitat de Catalunya que un dia del mes de setembre de 1923, arran de l’accés del dictador Miguel Primo de Rivera al govern d’españa, Puig va decidir amagar ‘en lloc segur’. Tan segur que va romandre ocult vuitanta-tres anys i conservat en perfectes condicions. Ramon Planes, l’autor de l’article, va viure el descobriment de l’arxiu des del primer moment i en primera línia i, per tant, la seva crònica és un testimoni únic i irrepetible.

De l’índex del número 3 (2021) destaco un extens i documentat article sobre la restauració de la Fàbrica Casaramona, seu actual de CaixaFòrum, escrit per Raquel Lacuesta i Francisco Javier Asarta; un article d’Esteve Mach que aclareix dubtes sobre les causes que s’aturés la confecció dels frescos de Joaquín Torres-García del Palau de la Generalitat i qui va ser el responsable de la decisió; i un altre d’Eduard Riu-Barrera sobre el conflicte intel·lectual entre Eugeni d’Ors i Josep Puig i Cadafalch.

En el número 4 (2022), presentat recentment a la Casa Amatller, destaca un article d’Olivier Poisson sobre el paper de Puig com a historiador de l’art europeu; un article d’Albert Balcells sobre la relació problemàtica entre Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch; un altre d’Esteve Mach que recorda el recentment desaparegut Oriol Bohigas, gran admirador de l’arquitecte mataroní; i un estudi de Manuel Manonelles sobre la política exterior de Puig com a president de la Mancomunitat i, més concretament, els seus contactes amb la Societat de Nacions, molt en línia amb l’exposició “Conèixer i ésser coneguts! Josep Puig i Cadafalch i els orígens d’una diplomàcia de la Catalunya autònoma (1917-1923)” -el comissari de la qual és el mateix Manonelles– (vegeu aquí) que sobre aquest tema s’ha pogut veure a l’Arxiu Nacional de Catalunya (vegeu aquí) i que es preveu que al llarg de 2023 sigui itinerant. Clou el número, del qual he fet una ràpida tria d’alguns continguts perquè vegeu el pa que s’hi dona a ‘4 Columnes’, una detallada memòria-resum de les activitats dutes a terme per l’Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch al llarg dels seus primers deu anys de vida.

És ben evident que quatre ‘4 Columnes’ en fan setze. I al pas que porten, número rere número, any rere any, arribaran força lluny, aquests amics de Puig i Cadafalch…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!