Totxanes, totxos i maons

El mes de desembre de 1970 varen passar un munt de coses aquí i al món. John Lennon, per exemple, va publicar ‘John Lennon / Plastic Ono Band’, el primer disc del seu projecte en solitari. O, si més no, allunyat definitivament dels Beatles.

Més cap aquí, aquell desembre va ser també el mes dels ‘judicis de Burgos’. És a dir, un consell de guerra contra setze militants d’ETA que va començar el dia 3 i es va resoldre el 28 amb una sentència de nou penes de mort que, finalment, serien indultades.

Com a protesta, entre el 12 i el 14 de desembre uns quants centenars d’intel·lectuals catalans es varen tancar al monestir de Montserrat per tal de cridar l’atenció de l’opinió pública internacional.

Jo tenia vint anys i vaig seguir tots aquells esdeveniments bastant de prop però, alhora, pel que fa a la implicació els vaig viure de manera distanciada per una raó molt simple i poderosa: en aquella època la meva personeta, d’hàbits altament civils, es trobava sota la jurisdicció militar. És a dir: estava fent la ‘mili’. I, per tant, havia de tenir un comportament exquisit si no volia rebre.

Jo pertanyia a la lleva  -en español militar en deien ‘reemplazo’–  de maig del 70. Quan vaig acabar els mesos d’instrucció a Sant Climent Sescebes vaig anar destinat a la caserna de Pedralbes (sortint de Barcelona a mà dreta). Allí en pocs mesos em vaig convertir en ‘Cabo de Obras’ i tenia al meu càrrec una colla de companys que feien la ‘mili’ com jo i que en la vida civil eren paletes, pintors, fusters, llauners o electricistes d’ofici (vegeu aquí).

Un dia em va cridar el coronel per dir-me que s’acabava de buidar un antic magatzem i calia construir allí ‘El Hogar del Soldado’. No em va donar ni temps a interessar-me pels detalls: va desplegar uns plànols damunt la taula i vaig veure que es tractava de construir entre aquelles quatre parets una cantina. ‘¡De cantina, nada! Esto será El Hogar del Soldado’ , em va etzibar. I tot seguit em va dir que si l’obra estava enllestida ‘por la Patrona’ jo i tota la meva brigada tindríem un mes de permís (a més a més d’estar rebaixats de tot servei mentre duressin les obres).

De seguida vaig fer comptes: ‘la Patrona’ de l’arma d’Infanteria és el 8 de desembre i si enllestíem les obres per aquella data gaudiríem d’un permís que ens permetria celebrar totes les festes a casa. Val a dir que quan vaig plantejar el negoci a la meva gent no hi va haver ni una deserció. ‘Ni un escaqueo’, vaja, segons l’argot de la milícia.

Tot va anar segons el previst: nosaltres vàrem complir la nostra part, la vigília del 8 féiem el lliurament de l’obra i, efectivament, el dia de ‘la Patrona’, en un acte solemne d’inauguració de la cantina (perquè allò era una cantina, desenganyeu-vos) el coronel en persona ens va donar les acreditacions del permís.

Val a dir que estar rebaixats de serveis ens va anar de perles perquè, segurament com a precaució de cara a possibles reaccions populars, uns dies abans de començar el judici a Burgos varen restringir els permisos de sortida i es varen reforçar les guàrdies al carrer al voltant de l’edifici.

Els últims dies d’aquell 1970 els pares varen voler passar-los a Andorra, un lloc al qual els agradava escapar-s’hi de tant en tant, però en èpoques climatològicament més benignes. El cert és que quan pujaven els va sorprendre una tempesta de neu a prop de Calaf tan forta que els va obligar -a ells i a un munt de cotxes més- a abandonar el vehicle a la carretera i tornar a Barcelona com poguessin.

Finalment, el 3 de gener mon pare i jo vàrem agafar un tren fins a Calaf per rescatar el cotxe. A la nit quan vàrem tornar a casa ma mare ja ens esperava al replà de l’escala per dir-me, molt alarmada, que havien trucat en diverses ocasions de la caserna demanant per mi. Li semblava que s’havien suspès els permisos i que tothom havia de tornar a la rutina militar.

El motiu era tot un altre i no tenia res a veure ni amb la sentència del procés de Burgos, ni amb la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, ni amb res que tingués cap rerefons polític. Senzillament s’havien perdut uns matalassos en una de les companyies i varen cridar a tots els que teníem personal al nostre càrrec per acollonir-nos una mica amb allò de ‘no sale nadie de aquí mientras no aparezcan los colchones que faltan’.

La història ens la vàrem agafar per la banda bona -teníem vint anys, qualsevol cosa ens feia riure i començàvem a ser ‘veteranos’ en allò de vestir de caqui- i en qüestió d’una nit vàrem resoldre el trencacolls.

Però aquesta és una altra batalleta que explicaré un altre dia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!