Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Barcelona és també la teva ciutat de naixença. Hi has viscut els primers setze mesos de la teva vida fins que fa pocs dies els pares varen prendre una decisió molt important i en un tres i no res us heu convertit en veïns de Premià de Mar amb tots els ets i uts.
I, sobretot, m’interessen les cases. Com són els edificis de Barcelona i per què són, precisament, d’aquesta manera les tribunes de l’Eixample, les cases estretes de la Barceloneta, els terrats de Ciutat Vella, els paraments senyorials del passeig de Gràcia i de la rambla de Catalunya o els palaus de Montjuic.
Em sembla que això no ho havia explicat mai: quan la teva àvia i jo vàrem començar a sortir junts -parlo dels anys 1967 i 1968- vàrem dedicar uns quants mesos a visitar els dissabtes i diumenges tot un seguit d’edificis modernistes que vaig trobar ressenyats en el catàleg d’una exposició que per aquella època es va fer a Barcelona.
Recordo que fins i tot féiem una fitxa de cada edifici que véiem amb la intenció de documentar les fotografies -en blanc i negre, no cal dir-ho- que jo anava tirant amb la meva càmara Voigtlander. Ara que molt aviat em jubilaré i tindré temps buscaré pels armaris de casa si queda algun vestigi de tot aquest material per ensenyar-te’l d’aquí a uns anys.
Quan vaig saber que havies de néixer una de les coses que vaig pensar va ser que quan fossis una noieta una mica gran podríem passejar per la nostra ciutat i aprofitar per explicar-te les mil històries que s’amaguen en els seus racons i que he anat aprenent des que jo era molt jove.
Ara, però, s’ha produït un fet que no havia previst: has deixat de ser veïna de Barcelona. Ets una premianenca i el més lògic és que, abans que res, coneguis a fons la història i les característiques del lloc on els pares han decidit instal·lar-se i posar-hi les arrels.
No és pas una mala tria, que consti. Ben al contrari: és un gran país, el Maresme. S’hi viu de manera més tranquil·la i a una escala més humana, molt més propera a la gent que com es viu a Barcelona. Heu fet una bona tria desplaçant-vos a viure a Premià, en pots estar segura.
El que passa és que, ai las, jo sé molt poques coses de Premià de Mar. De fet, des de fa uns dies el teu poble és, per l’àvia i per mi durant dues tardes a la setmana, una estació de tren, un semàfor que travessa la carretera, una passejada riera amunt i després un tros a la dreta fins arribar a l’escola on estudies segon curs de Llar d’Infants i després, ja amb tu a la cadireta, un camí de baixada per una zona que intueixo que és el nucli antic de la vila fins molt a prop de la platja, que és on hi ha la teva nova casa. Ben poca cosa, com pots veure, sé ara com ara de Premià…
El que sí que sé -i m’agrada- és que la Biblioteca del teu poble porta el nom d’un escriptor premianenc, Martí Rosselló, que es va morir fa tres anys a una edat encara jove. Un escriptor d’obra curta però de gran qualitat que algun dia m’agradarà que llegeixis i que vaig tenir la sort de conèixer i de tractar personalment durant un temps fa uns quinze anys.
Ja t’he dit que sé ben poques coses de Premià de Mar tot i que estic disposat a aprendre les més importants de la seva gent, dels seus carrers i de la seva història. Miraré d’afanyar-me, no fos cas que els papers canviïn i arribi el dia que siguis tu qui ens fa de guia, a l’àvia i a mi, pels carrers del teu poble. Una possibilitat que, ben mirat, no deixa d’emocionar-me quan hi penso.
També podria ser que quan llegeixis aquesta carta estiguis vivint en algun altre indret i que Premià i el Maresme no siguin més que un record, una etapa ja superada de la teva vida. De fet, els teus antecedents Isern et remeten, fins ara, a gent sedentària i poc amant de les mudances. Però en la teva banda bretona -i, tirant més cap enrere, armènia- em consta que hi ha gent de mar i de mena viatgera. O sigui que, com veus, totes les possibilitats estan obertes.
En tot cas m’agradaria que sigui quin sigui el lloc on finalment les onades de la vida et facin desembarcar fossis capaç d’estimar-te’l fins a l’extrem de voler aprendre-te’l molt bé per explicar-lo a la gent que vindrà després de tu.
Si ho fas així i és un dia clar d’estiu mira cap amunt i veuràs un núvol que fugaçment et picarà l’ullet. A que no endevines quins dos vellets tafaners i orgullosos de tu hi haurà amagats al seu darrere…
—————————————————————————————–
(Les anteriors cartes a la meva néta les podeu llegir en l’apartat “Mila” que trobareu a la columna de categories a la dreta de la vostra pantalla. També fent clic aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!