Totxanes, totxos i maons

Tot evocant Terenci Moix i la seva mort, esdevinguda ara ha fet vint anys (i sobre la qual vaig publicar això al diari Avui), aprofito que tinc el matí una mica lliure per tornar al carrer Ponent a la percaça de vestigis de la seva presència en aquest carrer on va nàixer el 5 de gener de 1942 i va viure els anys d’infantesa i la primera joventut.

Més exactament, buscava dos llocs molt concrets: el taller de pintura familiar, que portava son pare amb alguns oncles i cosins, i la Granja de Gavà, lloc on es va produir el seu naixement.

El taller de pintura –ep, de pintura de pisos i cases; és a dir, allò que tècnicament es defineix com ‘pintura industrial i decorativa’— estava en uns baixos amb entrada des del carrer que es distingien de seguida pel rètol (impecable, com no podia ser altrament) que deia ‘Pintor Moix’. Era a mà esquerra, baixant des del Centre Aragonès, i una mica més avall de l’encreuament amb el carrer Valldonzella.

La Granja de Gavà era una mica més avall i a la vorera oposada, la de la dreta. En el número 37, gairebé a tocar de Ferlandina.

Doncs bé, del taller de pintura no queda el més mínim rastre i ara, en el seu lloc, hi ha una botiga de menjar àrab i una església evangèlica (amb tants canvis ara mateix em sento incapaç d’escatir quina de les dues portes ocupava el negoci dels Moix)

Pel que fa a la Granja de Gavà, que va resistir fins fa cosa de deu anys en el lloc que jo la recordava, recomano que llegiu aquest article de Barcelofília, i que recordeu com era aleshores:

I, ja de passada, vegeu el que hi ha ara:

De fet, l’únic detall que ara mateix recorda a Terenci Moix en algun dels indrets on va viure és la placa que l’Ajuntament de Barcelona va instal·lar a la façana de l’edifici on hi havia la Granja de Gavà i que trobareu reproduïda en l’encapçalament d’aquest apunt i aquí sota. Una placa en la qual algú ha tingut la bona pensada de dibuixar amb guix blanc la cara d’un gat que remet al ‘moix’ balear.

Certament ara hi ha una plaça Terenci Moix molt a prop d’aquests llocs. Més concretament en l’espai creat a partir de l’enderroc d’unes quantes cases velles del carrer Valldonzella, a sota del Dispensari Antituberculós i davant de l’església de la Casa de la Caritat. És suficient? El temps ho dirà, però si no ens afanyem a fixar-la per escrit -com estic fent jo ara, per exemple- la memòria d’aquests llocs, temps i persones es perdrà quan es mori el darrer dels nostres mohicans. La tribu a la qual, ai las, em sembla que pertanyo.

Tampoc estaria de més que algú pensés a instal·lar una placa de recordatori a la casa del carrer Muntaner -baixant a mà esquerra, a tocar de la plaça de Goya– on el Terenci va viure uns quants anys (en un pis que era un veritable museu-arxiu) i on la seva vida es va extingir el 2 d’abril de 2003.

Acabo ja. Si no coneixeu ‘El peso de la paja’, les memòries en tres volums de Terenci Moix escrits els anys noranta –al meu parer una de les seves ‘obres magnes’— teniu ara una gran oportunitat amb la reedició completa i en un sol volum que ha fet Tusquets Editors i que podeu veure de manera detallada aquí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!