Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’anterior apunt)

Divendres 4 d’abril, quarts de set del vespre. Fa un parell d’hores que ens hem instal·lat a l’hotel i ara ens disposem a tenir el primer contacte amb els carrers del centre de la ciutat. Amb l’animació pròpia del cap de setmana tot just estrenat els triestins enllesteixen la feina, fan les darreres compres de cara a la propera Setmana Santa i ocupen bars, restaurants i cafeteries. De seguida em ve a la memòria un altre vespre de divendres no gaire llunyà: de fa exactament tres setmanes, quan l’A. i jo érem a Nàpols amb fills i nets per passar-hi un fugaç cap de setmana, i la primera impressió que em ve al cap és l’abismal diferència que hi ha entre el caòtic xivarri dels carrers napolitans i l’animació ordenada i continguda de Trieste.

Certament, si Nàpols personifica el tòpic que descriu aquell caràcter italià extravertit i festiu que les produccions de Cinecittà varen popularitzar en els anys de la immediata postguerra, la contraimatge en seria Trieste. Contemplada des d’aquest punt de vista, doncs, es podria dir que no som en una ciutat italiana. Si més no en una ciutat italiana convencional.

Ja he dit tot just començar que Trieste és una ciutat que requereix algunes lectures prèvies abans de visitar-la si volen copsar-ne mínimament l’essència. Una essència, per entendre’ns, molt més austro-hongaresa que llatina. I en aquest sentit un repàs cronològic –que ja aviso que he abreujat moltíssim (*)— ens ho confirma.

El 1236 el bisbe de Trieste decideix renunciar al govern de la ciutat, fins aleshores un petit assentament d’origen preromà, que passa a convertir-se en municipi lliure. El 1382 aquesta experiència s’estronca perquè el duc d’Àustria ocupa militarment la ciutat. El 1719 Carles VI d’Habsburg concedeix a Trieste l’estatut de port franc. Una decisió cabdal per al desenvolupament econòmic de la ciutat concedit pel mateix emperador Carles que cinc anys abans ens havia abandonat als catalans en mans dels Borbons. El 1781 l’emperador Josep II d’Àustria promulga un edicte de tolerància que preveu el final de les persecucions religioses i fa de Trieste un indret obert als diversos corrents de pensament i confessió vigents en aquell moment.

El domini austro-hongarès s’acaba amb la seva capitulació com a potència derrotada al final de la Gran Guerra. El 1919 el Tractat de Versalles estableix que Trieste s’uneixi –per primera vegada– al Regne d’Itàlia, una pertinença que es va mantenir fins al final de la Segona Guerra Mundial (1945) quan s’estableix a la ciutat una administració angloamericana que recuperava d’alguna manera la idea de segles abans d’un ‘Territori Lliure de Trieste’. Aquesta situació es va mantenir fins al 1954 quan finalment va tornar a ser ciutat italiana.

En resum, doncs, la història del que podríem denominar ‘la Trieste italiana’ és breu: comença a partir del 1919, s’interromp durant nou anys a partir de 1945 i es reprèn a partir de 1954 fins ara mateix. És a dir, un lligam de 97 anys que explica allò que he dit més amunt: l’escassa essència italiana de la ciutat de Trieste.

Aquest passat fortament ‘centreeuropeu’ es percep ràpidament fent una ullada a l’arquitectura de la ciutat i a les petjades culturals que encara avui estan en plena efervescència. Com, per exemple, el cafè.

En els següents apunts miraré de parlar-ne una mica, de tot plegat.

——————————————————————-

(*) No descarto dedicar al final d’aquesta sèrie un parell o tres d’apunts a detallar l’amplíssima i variada cronologia històrica de la ciutat.

——————————————————————-

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!