Des de fa uns quants mesos cada dilluns a les 8 del vespre l’A. i jo tenim una cita a la plaça de la Vila de Gràcia. Una cita compartida amb uns quants centenars de persones de bé convocades pel CDR, Òmnium i l’ANC del barri de Gràcia que s’apleguen de manera ordenada i pacífica per demanar l’alliberament dels nostres presos polítics i el retorn dels exiliats.
De fet, no és l’únic indret ni l’únic dia de la setmana en què es convoquen actes similars, tant a la ciutat de Barcelona com a la resta de Catalunya (la dignitat és una virtut generosament escampada arreu del país i de la seva gent), però si més no és l’acte al qual l’A. i jo assistim habitualment i que ja forma part, no de la nostra quotidianitat –un mot que pot sonar a rutina, i contra la infàmia no s’hi valen ni les tebiors ni les actituds acomodatícies– però sí de les nostres accions encaminades a aconseguir la independència d’España (la independència efectiva, vull dir; que la mental ja fa bastant temps que la vàrem assolir).
La trobada és un acte molt senzill la pauta del qual, com no podia ser altrament, la marca el rellotge que, carregat d’història, presideix la plaça, el cor de Gràcia.
Amb els quatre quarts i les vuit campanades es fa el silenci a la plaça durant cinc minuts, després un grup de músics encapçalats per Jordi Fàbregas, l’ànima del Tradicionàrius, interpreta el Cant dels Ocells que els presents, cantussejant-lo en veu baixa, segueixen respectuosament mentre enlairen els cartells que reclamen la llibertat dels nostres polítics repressaliats.
Tot seguit una persona convidada especialment per l’ocasió llegeix cartes, poemes o textos al·lusius, de collita pròpia o no, durant una estona que no sol depassar els deu minuts. Després es torna a interpretar el Cant dels Ocells i s’acaba l’acte amb Els Segadors cantats, ara sí, a viva veu per tots els presents.
Aquest és, si fa no fa, el pla general de la convocatòria per bé que cada dilluns té la seva peculiaritat. I molt especialment el d’aquesta setmana –ahir, quan escric aquest apunt– que va tenir una dimensió que no em sé estar de definir com memorable gràcies a la interpretació d’un “Ball d’Homenatge” a càrrec de Teresa Agustí, directora de l’Esbart Ciutat Comtal, amb l’acompanyament d’Enric d’Armengol i adreçat als retrats dels presos i exiliats que cada dilluns ocupen el lloc preferent a la plaça de la Vila.
Es tracta d’una coreografia breu però d’una extrema bellesa del malaguanyat mestre Joan Serra amb música de Jaume Arnella que podeu veure just aquí sota. S’hi reprodueixen els trenta-tres minuts que va durar tot l’acte amb les paraules de Partal i les dues vegades que la Teresa Agustí va interpretar el Ball.
Un ball que també podeu veure aquí sota en la versió per a dos dansaires en un enregistrament fet en el Dansàneu de fa cinc anys.
A continuació d’aquells màgics dos minuts la presentadora va anunciar la presència de Vicent Partal que va llegir la carta que fa unes setmanes va adreçar a Jordi Sánchez, ostatge a la presó de Soto del Real, i que podeu llegir (cosa que us recomano ferventment) aquí.
Un cop llegida es va demanar la repetició del “Ball d’Homenatge” en aquesta ocasió dedicat als pares de Jordi Sánchez (presents, com gairebé tots els dilluns) i també a Txell Bonet, parella de Jordi Cuixart, i al seu fill d’un any Amat. Dos minuts més per a l’antologia…
Per tancar l’acte es va demanar novament a Vicent Partal que adrecés unes paraules als assistents. Paraules que va concentrar en tres conceptes:
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!