Totxanes, totxos i maons

Algunes de les coses més plaents que he fet aquest agost ha estat llegir ‘Coses vistes’, el primer llibre de Josep Pla publicat ara ha fet exactament 100 anys, i enllestir la relectura de ‘Un cor furtiu’, la descomunal biografia de Josep Pla que ha escrit el professor Xavier Pla i que l’any passat va publicar Edicions Destino (vegeu aquí).

He fet servir el mot ‘descomunal’ per definir aquest llibre, no només per la seva extensió -1.500 pàgines que justifiquen les dues lectures que n’he fet per tal d’assimilar al màxim la informació que el llibre aplega-, sinó també pel fet que, si en el futur no apareix algun feix de papers amagats fins ara, ja podem dir que sobre Josep Pla ho sabem tot.

Un coneixement total que resumiria dient:

• Que era un escriptor de talla gegantina,
• Que va ser un dels primers catalans a adonar-se, el mateix any 1939, que ell també havia estat derrotat i que per mantenir les essències que no s’havien de perdre caldria assumir un protagonisme secundari en espera que els aires bufessin d’altres direccions (la definició que ell mateix fa de Destino com ‘una revista franquista antifranquista’ em sembla difícilment millorable); va ser aleshores quan va optar per una reclusió voluntària al Mas Pla que, de fet, va durar fins al final de la seva vida,
• Que, des del punt de vista de la relació propera, va ser un home complex i fins i tot en alguns aspectes força detestable.

En l’entrada corresponent al 23 de desembre de 1918 del Quadern gris Pla escriu:

“Ara que dins de l’aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal, m’obsessiona la sequedat de cor, l’eixarreïment, l’esterilitat sentimental. És una esterilitat que m’alarma perquè deu formar part de la pròpia naturalesa íntima. No sento el més lleu impuls d’adorar res. La meva sensibilitat social és negligible, escassa. Sento que la família parla, amb entusiasme, de la missa del gall. No arribo pas a interessar-m’hi. És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió –ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida–, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?”

I uns mesos abans, en l’entrada del 7 de juny de 1918, en un extens ‘autoretrat verídic’, Pla ens diu:

“Escric des de criatura, però l’escriure és en mi una activitat artificiosa i sobreposada. No tinc pas una idea clara –i això sembla que passa a molta gent– del que hauria de fer en la vida, i sobretot del que em convindria. Això no obstant, aquesta afició em deforma, ha creat, dins del meu jo íntim i espontani, una persona estranya, que moltes vegades ni jo mateix no comprenc el que té a veure amb mi, tantes diferències hi constato. En virtut d’aquest desdoblament, resulta que si jo, per naturalitat, sóc un ésser feble i míser, quan tinc una ploma a la mà esdevinc dionisíac i ofensiu, entro en un estat d’exaltació silenciosa i sóc capaç de mantenir una posició fins a les darreres conseqüències. Com s’ha d’entendre tot això? Què vol dir? Potser vol dir que la mitja cultura de què estem tots més o menys arrebossats em fa un mal irreparable. Si l’home més civilitzat serà sempre el més dolç, comprensiu i tolerant, jo encara faig gestos violents i desorbitats. Potser, doncs, per comptes de l’arrebossat cultural, m’aniria millor probablement posar els quilos de la gràcia quantitativa.”

Pel que fa a la seva col·laboració amb els feixistes durant la Guerra Civil, molt detallada en la biografia de Xavier Pla, la impressió que n’he tret és que, certament, el decantament pel bàndol franquista era inevitable en un home com ell que tota la vida es va definir com un conservador i un pagès (o, si més no, una cosa bastant aproximada al que podríem dir un propietari rural). Altrament, la reconeguda inutilitat de Pla per qualsevol activitat quotidiana que no estigués relacionada amb el fet d’escriure em fa pensar –i dispenseu-me la caricatura– que si els que li varen encarregar tasques d’espionatge a França s’haguessin cregut la meitat dels seus informes la República no hauria acabat perdent la guerra.

Les relacions de Josep Pla amb les dones no varen ser ni esporàdiques ni trivials com es podria deduir contràriament de la lectura dels seus llibres –i molt especialment de l’Obra Completa— en els quals no hi ha cap referència a les nombroses dones que van passar per la seva vida. I molt especialment per Adi Enberg (vegeu aquí), una persona fonamental en la seva trajectòria.

Sobre aquest assumpte acabo l’apunt amb un text que he trobat en el catàleg de l’exposició que la Generalitat de Catalunya va fer al Palau Moja de Barcelona entre el 18 de novembre de 1997 i el 18 de gener de 1998 que commemorava el centenari del naixement de l’escriptor. És un fragment de l’article que hi escriu Josep Valls, un dels homes que va conèixer de més a prop el Josep Pla crepuscular dels últims anys de la seva vida (vegeu aquí):

“Diuen que no hi ha cap llibre seu on no parli de les dones. Potser és veritat, en tot cas he de dir que aquest és un tema que ben poc vaig gosar encetar en les converses que hi vaig tenir. Llegint Pla, però, es veu que la dona ocupa un lloc destacat en la seva obra. I ara faré una suposició personal, i per tant discutible: de vegades, en el poc que en vam parlar, em feia l’efecte com si la dona representés per a Pla el desgavell, el desori, a ell que li agradava l’ordre, la rutina, la immutabilitat de la naturalesa. Si es pogués dir, doncs, que la naturalesa, la quotidianitat, la rutina és l’ordre, la dona, per a ell, seria el desordre. N’estic segur: a Pla la dona li interessava molt, però sentint-lo parlar no feia pas aquest efecte:

— És un dir-li a vostè: la meva admiració per les dones ha estat més aviat escassa, sap? Les dones vistes de lluny… què vol que li digui: encara n’hi ha alguna que fa un cert efecte. Però de la vora, res de res. A mi em sap greu, ara, no haver fet dues coses en la meva vida: em sap greu no haver-me fet posar les dents postisses i no haver-me casat… als setanta anys, és clar.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!