Totxanes, totxos i maons

Puges a la moto i enfiles rampa amunt per sortir del pàrquing. Tan bon punt entomes la claror del carrer et ve al cap una música que feia un munt d’anys que no senties. Com que de primeres no la identifiques fas servir el mètode que mai t’ha fallat: cantar-la protegit per l’escadussera intimitat que et proporciona el casc integral. Baixes fins al primer semàfor -el del Tennis la Salut– i t’atures. Ja has identificat la cançó: ‘Il tuo baccio è come un rock’, una de les primeres que Adriano Celentano va gravar. Era l’any 1959.

Continues cantant.

Davant teu tens una furgoneta i una moto. Aturades. Esperant el llum verd. A la moto, una dona d’edat indefinida que, en sentir com cantes, comença a moure espatlles, braços, cap i casc al ritme que li marques. I ho fa bé, la punyetera. Pel seu retrovisor veus que somriu i que amb la mirada t’escruta. Sense resultat perquè, com sempre, portes la visera mig abaixada. El semàfor us dona pas, la furgoneta gira cap a Mare de Déu de la Salut però les dues motos seguiu el mateix trajecte. Fins al següent semàfor: el de Travessera de Dalt.

Per comptes de callar -que és el que faria una persona normal; i més a la teva edat- has continuat cantant. La moto d’ella es manté davant però molt a prop. Es nota que reté la marxa per no perdre la cantarella perquè, de fet, espatlles, cap i casc continuen la ballaruga. Les mans no, que són al manillar.

Recordes que aquella cançó la cantava José Guardiola fa seixanta anys. Es deia ‘Tu beso es como un rock’ i la tornada -la que justament estàs cantant ara- fa: “Oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh / Es tu beso como un rock / Y tu beso no es un simple beso / uno solo por lo menos son tres / y por eso bambina tú me gustas / y digo ba (ba!) ba (ba!) bachami cosí.”

El ‘bachami cosí’ en realitat és ‘baciami cosí’. Però això no ho vas saber fins molts anys després. Quan et va agafar la dèria d’aprendre italià. Arribes a aquesta frase, la que tanca la tornada, i accentues el ‘cosí’ amb un petit xisclet similar al que, per aquells mateixos anys, la cantant Gelu va convertir en imatge de marca. La motorista -sobrada de ritme i marxeta- secunda el ‘cosí’ i el xisclet amb unes filigranes amb les mans -que, aturada, han deixat el manillar- perfectes. Talment els gestos que feien les vocalistes de les orquestres de festa major de més nomenada dels anys seixanta.

El semàfor es posa verd i tu gires en direcció al següent: el de l’Hospital Evangèlic. La motorista també. I el ritual continua. Finalment quan es posa verd gires a l’esquerra cap a Camèlies. Ella no. Segueix per Alegre de Dalt, baixant en direcció al centre, i la perds. Tot plegat deu haver durat dos minuts. O menys. Però ha estat curiós, si més no. Durant una estona continues cantant Guardiola/Celentano (de fet, durant els següents dies no deixaràs de cantar-lo, aquest rock, així que en tinguis ocasió). Però ja no és el mateix.

I és just aleshores quan, lletraferit de mena, recordes Salvat Papasseit i la història de la noia del tram que tan bellament varen interpretar l’Ovidi i el Toti:

I decideixes explicar-ho.

Per si a algú li fa gràcia de llegir-ho…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!