Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

8 de març de 2010
0 comentaris

Petites, involuntàries injustícies…

Després del lògic trasbals que va significar la defunció del pare ara ens toca afrontar la trista ressaca del desmuntatge del seu pis. És a dir, irrompre per tots els racons d’una intimitat que s’ha anat generant a través de quasi seixanta anys viscuts al costat de la mare més tres anys de vida en solitari.

Desmuntar armaris, separar la roba, obrir carpetes, seleccionar fotografies, revisar documents, despenjar quadres, triar llibres i discos, conservar escrits, aprofitar algun moble… un munt inacabable de tasques que cal fer sense gaires demores -per una banda perquè hem de deixar el pis abans de tres mesos, per l’altra perquè una feina tan penosa com més aviat l’enllestim, millor- i que sort tinc una vegada més de mon germà i el seu sentit pràctic perquè confesso que aquesta situació em deixa molt aclaparat.  (n’hi ha més)

Els caps de setmana coincidim mon germà i jo amb les respectives mullers i algun fill i el desmuntatge avança més depressa. 

Tot i això algun dia feiner, cap al tard, m’acosto al pis del pare sense cap intenció concreta. Gairebé per fer una visita de cortesia -la meva peculiar relació amb aquelles quatre parets ja la vaig explicar fa unes setmanes (vegeu aquí)- i per acompanyar durant una estona els espectres de la memòria que l’habiten.

Un dia de la setmana passada, dret enmig del dormitori dels pares, em va venir al cap un pensament inesperat: potser no havíem estat del tot justos amb la mare quan es va morir ara fa tres estius. M’explicaré:

La mare era un persona de salut delicada des de feia bastants anys. De fet, sort en tenia del pare, l’element fort de la parella, que exercia d’infermer seu amb la meticulositat i eficàcia habituals en totes les coses que feia. Deu o dotze anys de salut precària, doncs, i una mort que es va precipitar en un període molt curt: amb prou feines van transcórrer dotze hores entre l’ingrés a Urgències de l’Hospital Clínic i la seva defunció.

I a partir d’aquell moment tota la nostra atenció la vàrem focalitzar en el pare, l’home que de cop i volta es quedava sense la seva companya de tota la vida i que hauria d’aprendre, als 86 anys, a viure sol a casa seva. A començar a barallar-se amb els trucs de la vida domèstica. Llegeixo ara l’apunt que vaig escriure arran de la mort de la mare (vegeu-lo aquí) i m’adono que, simptomàticament, té tant protagonisme ella com el pare.

A partir d’aleshores les nostres relacions amb el pare es varen intensificar com mai: cada dia li telefonàvem per saber com es trobava, sempre que podíem algú de nosaltres l’acompanyava al metge i tots els caps de setmana el teníem a casa a dinar. A més a més, les característiques de la malaltia que se l’ha acabat emportant no han estat fulminants com en el cas de la mare, sinó que l’han anat minant a poc a poc, lentament.

Hem disposat, per tant, de tres mesos i mig per anar-lo acompanyant dia rere dia, per anar veient els alts i baixos de la seva salut i per fer-nos la idea de la proximitat del seu final d’una manera gradual. Dos processos radicalment diferents, vet-ho aquí.

Ara em vénen a la memòria les paraules d’un tiet de l’A. que, en morir-se la seva muller, no s’estava de dir a tothom que se li apropava que tant de bo li hauria fet Déu si en el mateix viatge se’ls hagués emportat a tots dos.

Jo no puc secundar aquesta afirmació per dos motius. Primerament, perquè aquestes coses són molt personals i mai se sap “a priori” com les administrarem si mai ens hi trobem. I segonament perquè crec que els tres anys i dos mesos que varen separar la mort de la mare i el seu atac cerebral el pare els va viure amb un grau de plenitud força satisfactori.

Tot i això no deixo de pensar que, un cop el procés ja s’ha consumat, és molt difícil assegurar que no hàgim comès amb la memòria de la mare alguna injustícia.

Una injustícia petita i involuntària que ella -n’estic segur- ens perdonaria i que, francament, ara mateix no se m’acut de quina manera es podria reparar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!