Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

18 d'octubre de 2014
1 comentari

¿Per què els teus avis volem la independència? (dinovena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

Estic segur que d’aquí a uns quants anys –remenant potser papers de casa, arxivadors, fotografies o diaris vells– trobaràs informació detallada d’aquests moments que els teus avis, els pares i tot el país estem vivim ara mateix.

És una situació sense precedents i que no dubto a qualificar d’insòlita. Precisament per això ens emociona tenir el privilegi de poder viure-la des de la primera fila. És una etapa que tu, noieta de dos anys i mig, et trobaràs resolta i és molt possible que si algun dia llegeixes aquesta carta ja estigui inscrita en els llibres que estudiaràs. És, en fi, un procés en el qual la teva àvia i jo –que a diferència dels pares disposem d’una mica més de temps– hem intentat col·laborar de manera activa d’acord amb les nostres possibilitats.

No t’explicaré, però, cap batalleta sobre les nostres intervencions al llarg d’aquest procés. Almenys no en aquesta carta (que ja t’avanço que serà força llarga). Prefereixo més concentrar les energies intentant detallar-te els motius que ens mouen a desitjar que Catalunya esdevingui un estat democràtic i europeu separat totalment d’España. I ben aviat, que l’àvia i jo ja som vellets.

* El primer motiu per desitjar la independència és molt senzill: per tornar a ser normals. Vull dir amb això que, senzillament, desitgem ser independents per deixar de ser independentistes i concentrar-nos en altres afers. Per poder treure les banderes del balcó –aquestes banderes, estimada Mila, que no et deixen veure bé el jardí de baix cada vegada que t’acostes a la barana de la terrassa– i desar-les a l’armari, que és el lloc que els correspon. I treure-les només quan es festa assenyalada (una festa que, si pot ser, estigui associada a algun esdeveniment feliç; no a una derrota o a una catàstrofe).

* El segon motiu per desitjar la independència és, de fet, una derivació del primer: per poder escoltar la ràdio, mirar la televisió i llegir el diari sense tenir al davant dues coses que en els darrers temps són omnipresents: el discurs en favor d’avançar en el procés d’independència i la descripció de totes les accions que España promou per dinamitar-lo. Atribueix-lo potser a l’edat que tenim, però t’asseguro que és una situació que provoca fatiga i que ens multiplica les ganes de marxar i acabar d’una vegada.

* Després d’aquests dos primers motius una mica viscerals et diria que un altre motiu que ens empeny a marxar és la constatació que, a España, als catalans ni se’ns vol ni se’ns respecta. I no em refereixo només al govern de Madrid sinó a una gran part d’espanyols que, ja sigui per convicció personal o per incitació dels seus generadors d’opinió, troben que clavar garrotada als catalans surt barat i queda bé. Compte, no és una situació d’ara mateix: fa més de trenta anys la teva àvia i jo ja vàrem veure pintades insultants contra els catalans a Cuenca i a Soria, ciutats que visitàvem amb una certa freqüència i a les quals ja no hem tornat més. És evident: d’un lloc on ni se’ns vol ni se’ns considera el millor que podem fer és girar cua i no tornar. mai més

* Volem, doncs, marxar i començar a caminar pel nostre compte perquè, certament, els espanyols i els catalans som molt diferents. No parlo de millors o de pitjors perquè en aquests assumptes cada terra fa sa guerra. Però sí que està molt clar que el caràcter “hidalgo”, “cerril” i intolerant del “mantenella y no enmendalla” típic de Castella –i escampat arreu d’España— s’adiu ben poc amb la nostra manera de ser, amb el nostre estil bastant més obert, pràctic i planer. Un estil amb aspectes tan discutibles com el d’ells, no ho dubto gens, però que, a fi de comptes, és el nostre, el que ens diferencia. Et posaré un exemple lingüístic que, a més a més de relaxar el moment, t’il·lustrarà sobre com arribem a ser de diferents espanyols i catalans: per definir el mateix que nosaltres quan parlem d’“ensinistrar” ells diuen “adiestrar”. Curiós, oi?

* Un altre motiu pel qual la teva àvia i jo desitgem ser independents és la convicció que sols anirem pel món molt millor que dintre d’España com fins ara. Serem un país més petit, d’acord, però més manejable, molt més a l’abast. I, sobretot, serem lliures en el mateix sentit que definia Aristòtil fa vint-i-cinc segles: serem lliures perquè ja no ens caldrà sinó lluitar contra la nostra pròpia por.

* Com diu el meu estimat Vicent Partal, ara no ens posarem a espanyolejar. És a dir, l’oportunitat de fer un país nou, més petit i més proper comporta la possibilitat de generar uns referents polítics i socials també nous i fets a la nostra mida. Aprofitem-la vencent la temptació de reproduir esquemes ja coneguts. No es tracta, per exemple, de repetir l’estructura de partits tal com els hem conegut fins ara. Ja estan amortitzats. I tampoc volem reproduir uns referents col·lectius que ja sabem cap on ens porten. El país nou que volem ha de ser un espai on s’escolti a tothom pel que diu i per la manera com es fa entendre; no a qui cridi més, ja sigui en una plaça o en un plató de televisió.

* D’altra banda, serà un país que se’m faria molt difícil d’entendre que tingués una estructura diferent a la d’una república, amb dirigents renovables per mitjà de processos electorals. T’estic dient amb això que, evidentment, a Catalunya haurem enterrat definitivament una concepció d’estat tan caduca com és la monarquia que, pel que sembla, als espanyols els plau tant.

* En el país nou que tenim a tocar m’agradaria que la llengua castellana fos respectada com el que és: una llengua que ens és propera i que representa una tradició cultural de segles que fóra lamentable d’ignorar. La castellana ha de ser, doncs, llengua i cultura de coneixement, mai d’imposició. Al costat d’altres com la francesa o l’anglesa. I mai, és clar, en competència o substitució d’allò que hem de posar al capdamunt de tot: els nostres referents.

* Per extensió del que acabo d’escriure m’agradaria també que el nou país que som a punt de fer mantingués bones relacions de veïnatge amb España. No hi traurem res, d’estar barallats, per bé que és inevitable –per allò que et deia més amunt de la “hidalguia” i del “mantenella i no enmendalla”– que la culminació del procés d’independència obrirà unes ferides que només el temps tancarà. Tant l’àvia com jo estem segurs que això ja no ho veurem i que, per tant, difícilment tornarem a fer algun viatge pel país veí com havíem fet en altres èpoques. (Potser no ho saps però quan ens vàrem casar, l’any 1972, el viatge de bodes el vàrem fer precisament a Cuenca i a Salamanca).

* Més amunt et deia que aspiro només a ser normal. Vull dir que els catalans no som ni més sants ni més lladres, ni més savis ni més ases que la resta de ciutadans que habiten el planeta. No estem tocats per cap vareta màgica ni som cap poble elegit pels déus. Ens correspon, doncs, un percentatge de pintes, xorissos, pocavergonyes i estafadors similar al dels altres països. La nostra aspiració en aquest cas és molt senzilla: que aquell que roba o comet un delicte sigui jutjat ràpidament, rescabali el mal que ha fet i compleixi la condemna que li pertoqui sense cap demora. Amb la màxima celeritat, vaja.

* Volem ser independents perquè els impostos que ens pertoquin de pagar es quedin aquí i serveixin per atendre les necessitats de tothom. Especialment dels més febles. Ja n’hi ha prou de pagar molt, rebre poc i, a sobre, ser mal vistos i objecte d’escarni i d’insult a España.

* En la línia del punt anterior t’he de dir que volem ser independents per tenir un país en el que hi hagi feina amb sous dignes per a tothom. I, sobretot, un país que no us obligui als més joves a marxar a l’aventura sense saber si algun dia tornareu. Heu de conèixer el món, és clar, i, si pot ser, complementar la vostra formació amb experiències forànies però sempre per tornar aquí i posar al servei de tots plegats els vostres valors i coneixements.

* La Catalunya independent ha de ser un país on l’ensenyament i la cultura siguin valors d’excel·lència. No ens en falta pas, de tradició, en aquests dos àmbits i, per tant, no partim de zero. Ha de ser un país on es valorin els estudis universitaris, no cal dir-ho, però mai entesos com la meta única del trajecte. Necessitem bons metges, arquitectes, advocats i enginyers; però també bons fusters, paletes, forners, pagesos i mecànics. Recorda, estimada Mila, que per part de pare provens d’una família de paletes i per part de mare, de mariners. I ben cofois que n’estem, tots plegats.

* També aspirem a un país endreçat, amable i net que respecti el medi ambient i els seus recursos naturals. Un país, però, en el qual la paraula “ecologista” no estigui lligada a la imatge d’algú amb aspecte d’estar molt emprenyat que sempre diu que no.

* Després de tot el que hem viscut aquests darrers temps comprendràs que aspìrem a entregar-te un país deslliurat de grans paraules. D’aquestes que solen escriure’s amb majúscula com “Constitució”, “Nació” o “Pàtria”. Mai una paraula ha de servir per ser llançada contra la gent. Mai.

* La Catalunya independent que molt aviat construirem ha de tenir tot això que t’he dit fins aquí i segurament unes quantes coses més que em deixo en el tinter. Penso, per exemple, en la relació que en el futur ha de tenir amb el País Valencià i amb les Illes perquè, si així ho desitgen, puguin encaminar el seu futur cap a una direcció similar a la nostra. Valencians i illencs: germans respectables i dignes de decidir què volen fer amb el seu futur.

Ens agradaria, doncs, deixar-te a punt un país obert i d’acollida (com, d’altra banda, sempre ha estat Catalunya). Un país de ciutadans imparables, resistents a la manipulació.  També ens cal una nova fornada de polítics i de representants, gent que miri als ulls dels ciutadans i que respongui les preguntes sense giragonses ni embuts, que pensin en el bé de tothom i no en la rendibilitat electoral. I, sobretot, ens agradaria deixar-te un país de gent feliç en la línia del que proclama la Declaració d’Independència dels Estats Units que preconitza pels seus ciutadans tres drets: a la Vida, a la Llibertat… i a la recerca de la Felicitat.

Fins aquí tot el que et volia dir per explicar-te els motius pels quals la teva àvia, jo i milions de conciutadans més volem allunyar-nos d’España i construir un nou país –més petit, més proper, més a l’abast– que tingui unes característiques ideals per implementar des del primer moment sense vicis adquirits. Ja sabem que no serà fàcil –res no és fàcil, estimada– però el que ens anima, allò que fa que aquesta situació sigui tan especial, és que aquesta vegada el futur està a les nostres mans, en funció del que siguem capaços de construir. Tenim la raó i estem a la banda correcta de la ratlla. Res, per tant, no pot fallar si nosaltres no defallim (i t’asseguro que la teva àvia i jo estem pletòrics de ganes i d’energia).

Em fa gràcia pensar que tu, des del futur, quan llegeixis aquesta carta ja sabràs fins a quin punt els teus avis eren uns bufanúvols carregats de bones intencions o estaven ben encaminats. Tu ja coneixes el veredicte final. Sigui quin sigui, sàpigues que nosaltres hi hem posat totes les nostres forces, que estem vivint uns anys irrepetibles i que tenim el profund convenciment que val molt la pena ser on som i anar cap on anem.

Fins a la propera carta.

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!