Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

15 de juny de 2020
3 comentaris

Passi-ho bé, senyor Cuyàs!

Pertanyo a una generació que tenim els diaris sacralitzats. Tinc la impressió que ja som els últims i potser és per això que fixem al seu voltant uns quants hàbits i rituals que d’alguna manera ens ajuden a enfortir el fil íntim que ens uneix amb aquelles pàgines que a les poques hores ja seran velles. Carn de paperera. O d’arxiu a la carpeta dels retalls en el millor dels casos…

Jo, que des de fa més de cinquanta anys compro cada dia almenys un diari, en tinc uns quants, d’aquests rituals que en algun cas podrien ser confosos amb les manies. Com, per exemple, que els encreuats i els sudokus els resolc sempre amb un retolador de tinta vermella i punta mitjana o fina. Mai a llapis.

O la manera d’encetar el diari o una revista. Poso dos casos: fins fa quatre o cinc anys quan el setmanari El Temps arribava a casa el primer que feia era obrir-lo per la darrera pàgina on m’esperava l’article de Joan Francesc Mira. I pel que fa al Punt Avui, el primer que faig és obrir-lo per la segona pàgina i llegir l’article de Manuel Cuyàs.

I avui llegeixo que una leucèmia de la qual fa alguns mesos ja ens en va parlar se l’ha emportat.

Quan cada dia llegeixes els articles d’algú se’t fa molt difícil no sentir-lo com una persona amiga, encara que mai us hàgiu trobat cara a cara. De fet, he seguit Cuyàs des de fa una pila d’anys. Donaré ara una dada que, els qui la interpretin, sabran que no parlo, certament, de quatre dies: el segueixo des de l’època que signava com a ‘Emmanuel Cuyàs’.

No ens havíem vist mai cara a cara, ja ho he dit, i un dia vaig contestar un tuit seu amb una frase que més o menys deia: ‘Hi estic molt d’acord amb això que dius, amic Emmanuel’. La seva reacció no es va fer esperar: “Caram, Isern. Ja veig que ets dels veterans. Fa molts anys que ningú m’ho deia, això d’Emmanuel’. Per missatgeria interna li vaig respondre que l’afer tenia una solució fàcil: en aquella època ell treballava a la redacció de l’Avui (ja unificat amb El Punt) que estava a tocar de la Rambla del Raval, molt a prop d’on jo treballava i, per tant, vàrem quedar a trobar-nos l’endemà o l’altre a l’hora d’esmorzar. Era l’any 2013. Ho recordo perquè vàrem parlar de les respectives jubilacions. Jo em jubilava al final d’aquell any i ell, tot i ser dos anys més jove que jo, mantenia un estatus al diari molt assemblat a una jubilació anticipada.

Gràcies a això, em va dir, estava escrivint unes memòries i s’hi posava bé quan alguna vegada li arribaven ofertes per participar a la ràdio o la televisió com a opinador en algun debat (ja li vaig dir que jo, en aquesta modalitat, no el seguiria perquè a casa el metge ens ha prohibit seguir ni tertúlies ni debats). Mataroní militant, el dia que vàrem esmorzar li vaig portar el meu exemplar d’“El manyà encès”, el llibre que habia escrit l’any 1985 –signant com a Emmanuel— en el que feia una aproximació biogràfica al mític Lluís Terricabras, ‘Terri’, mataroní de la vella escola. No sé per quina punyetera vergonya no vaig gosar a demanar-li que me’l dediqués i ara mateix, que tinc el llibre al costat mentre teclejo aquest apunt d’urgència, em penedeixo de no haver-ho fet.

Home elegant, en el gest, en la veu i en l’aspecte, Manuel Cuyàs era una persona de la qual te’n podies refiar. Un senyor. Els miserables de sempre li retreien així que venia a tomb  –o no, que això tant se’ls en fot–  que hagués estat Jordi Pujol qui l’hagués triat per redactar les seves memòries i que després de l’afer de la deixa a Andorra mai amagués la seva amistat respectuosa i fidel amb el President.

Acabo ja. He escrit ‘Manuel Cuyàs’ en el cercador d’aquestes Totxanes i he trobat una dotzena d’apunts escrits en els darrers deu anys  en els quals parlo dels seus llibres o dels seus articles. Els trobareu aquí. És el meu homenatge a l’amic Cuyàs, aquell que durant molts anys vaig conèixer a través del que escrivia i que signava com a Emmanuel.

  1. Gracies Joan Josep! sempre aprenc coses llegint els teus articles. El Cuyàs el conec de veu, per la Radio, no gaire més però m’ha ha agradat sempre sentir lo.

    Ara miraré, tan punt vingui a Barcelona de buscar la biografia del MHP Pujol que malgrat tot, els Catalans li devem gairebé tot!

  2. Bon homenatge a un gran i honest periodista, espècie en extinció. El trobaré a faltar quan obri EL PUNT AVUI i no vegi la seva columna.

Respon a Francesc Cabiró Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!