Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
“Paret mestra”, de Joan Rosàs: un llibre summament recomanable.
Per si a algú li pot ser d’utilitat sapigueu que ‘Paret mestra’ és un dels llibres que aquestes festes penso recomanar.
L’autor del llibre és Joan Rosàs –pedagog i medievalista d’ofici i nascut a Badalona l’any 1953, segons veig a la solapa– i la seva trajectòria a les llibreries és encara molt incipient ja que l’editorial L’Avenç el va començar a distribuir el passat mes d’octubre.
Podria continuar aquest apunt dient que ‘conec’ l’autor, cosa que no seria cap mentida per bé que em sembla molt més exacte dir que, més que conèixer-lo, ‘sé’ qui és Joan Rosàs.
Aclareixo l’embolic: en Joan i jo hem estat companys de feina. Vull dir que hem treballat a la mateixa ‘empresa’: el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. I no pas per quatre dies: hem coincidit durant el quart de segle que separa el juliol de 1988, quan vaig entrar-hi amb l’equip del Conseller Joan Guitart, i el desembre de 2013 quan m’hi vaig jubilar.
Vint-i-cinc anys en els quals en Joan i jo hem coincidit unes quantes vegades en reunions i hem cooperat per fer avançar alguns projectes. Gairebé sempre, però, en la distància. Ell des del servei de Museus del Palau Moja, edifici que allotja (o allotjava, ara ja n’he perdut el contacte) les àrees relacionades amb el patrimoni cultural (arxius, biblioteques, museus, arqueologia…) i jo des del Palau Marc en els, diguem-ne, serveis centrals del Departament. Unes relacions de feina que malgrat estar separats pel quilòmetre que hi ha entre una punta i l’altra del mateix carrer, la Rambla, sempre que ha calgut han estat positives i constructives.
I tot i que ho podia més o menys intuir, el que jo no sabia –i que ara, havent llegit el seu llibre ja sé– és que en Joan Rosàs és un savi. Més encara: un humanista.
De fet, m’atreviria a dir que és un element perfectament representatiu d’aquell irrepetible Departament de Cultura que Max Cahner va fundar el mes de maig de 1980. Un Departament al qual, com he dit fa un moment, em vaig incorporar vuit anys després, cosa que em va permetre de treballar encara amb molts d’aquells pioners.
A part del Joan no diré noms concrets de persones perquè segur que me’n deixaria, però si feu un repàs a l’organigrama d’aquell període trobareu una llarga llista de gent entesa i competent en materies com els arxius, museus, biblioteques, patrimoni arquitectònic, arqueologia, música, teatre, dansa, cinema, premsa, arts plàstiques, llibre i literatura, política linguïstica, cultura popular, etc. Gent de prestigi i amb experiència contrastada durant els anys de la dictadura franquista que, amb l’impuls del conseller Cahner, va ser capaç de crear equips carregats d’il·lusió i amb la consciència clara que estaven sentant les bases, inexistents fins aleshores, d’una estructura administrativa de suport al món cultural i a tots els seus actors.
Una administració que, mirant com funcionava a españa, ens donava les pautes que definien allò que NO volíem ser… i que molt en temo que no vàrem saber (o poder) desenvolupar com ens hauria agradat (vegeu, si no, el que explicava aquí).
Sé, doncs, qui és Joan Rosàs. Sé d’on ve. I ara, gràcies a aquesta magnífica ‘Paret mestra’ els seus lectors podem dir, a més a més, que el coneixem i sabem com pensa. I quin munt de coneixements que atresora.
Pel que fa a mi, puc dir també que el sento ben proper perquè el motor que posa en acció tota la saviesa que s’aplega a les pàgines d’aquest llibre –el descobriment de missatges i històries del seu passat, tot escatant la pintura de la cuina de la vella casa familiar– em recorda el que entre juny i agost de 2006 em va impulsar a escriure aquí mateix una sèrie de set apunts (vegeu-los aquí) que vaig titular “Missatges al futur”.
Sobre ‘Paret mestra’ podria dir moltes coses però crec, honestament, que en cap moment superarien les que un bon lector com és Jordi Llavina va publicar dies enrere al diari El Punt Avui. Les subscric de punta a punta i les aprofito per tancar ‘in bellezza’, com diuen a Itàlia, aquesta invitació fervent perquè llegiu Joan Rosàs:
Iniciació al sagrat
Jordi Llavina (El Punt Avui, 30 d’octubre de 2025)
El narrador d’aquesta història, amb una rasqueta a la mà, va escatant les parets de la cuina d’una antiga casa familiar. En van sortint capes de color (gris, verd, rosa, carbassa), que donen compte dels estats diversos de les reformes i dels temps en què s’havien emprès. La casa, vista així, recorda un ric palimpsest: “Potser només eren dos o tres mil·límetres. Però us sembla poc important recuperar tres mil·límetres d’espai que la humanitat havia perdut de feia un segle?” I no sols apareixen capes cromàtiques diverses, sinó també altres sorpreses, que revelen l’antiga consideració sagrada de la casa. Per exemple, aquells curiosos artefactes fets de teules que s’incrustaven a la façana per espantar els mals esperits o, ben altrament, per acollir les animetes familiars.
Aquesta és, justament, una de les idees centrals, la més poderosa, d’aquest bell relat de Joan Rosàs Reverté (Badalona, 1953), que combina la ciència antropològica amb la mirada lírica i la reflexió filosòfica: les cases d’abans, on nens, joves i vells convivien en harmonia (“a casa, hi naixien els fills i hi morien els pares”), eren un espai sagrat, encara que la categoria de sagrat, en principi, només sembla reservada als temples. L’autor va ser iniciat “en l’altíssim concepte del sagrat” per la seva tia Montserrat. La casa és –era– un fogar al voltant del qual s’aplegava la família. Casa vol dir: “foc, llar, recer, ascendència, dinastia, estirp, llinatge, nissaga”. Molts anys després, home fet, aprèn en l’obra de Mircea Eliade que hi ha un temps ordinari i un de sagrat. El temps ordinari en què el narrador Rosàs treballa a la cuina per restaurar-la afavoreix l’exposició del temps sagrat, que és el que ocupa el gruix del seu relat. La rasqueta a la mà de l’autor no sols escata, sinó que desdebana el fil de la memòria. La veu de les campanes (que tant agradava a Heidegger, per cert), els rellotges de ratera, però també els de sol, la gravetat d’uns clemàstecs… El salpàs (¿qui se’n recorda?) o la construcció, dins el microcosmos de la casa, d’un microcosmos encara més xic: el pessebre, que és “la natura introduïda en l’espai sagrat de la casa i, en conseqüència, és natura coherent, ordenada”. De la memòria familiar, però també de la col·lectiva. “La casa era espai sagrat i això vol dir que era lloc d’origen […]. I, si no, ja em direu què estava fent jo aquest matí, penetrant en aquestes parets, alliberant les velles imatges retingudes sota la calç i deixant que s’unissin a les imatges exteriors que s’introduïen per aquesta finestra.”
El narrador fa feina de restauració, però també dina a la cuina. Es prepara unes patates bullides amb pell i un parell de talls de carn. Entre una cosa i l’altra, industriós, va rumiant això i allò: la introducció tardana del vidre a les finestres, la posició senyorívola de l’escon a la cuina, essent com fou “la càtedra de la saviesa domèstica”. O l’origen del mot mudar-se, aplicat a la roba més elegant que es posava els diumenges la gent d’un altre segle (durant la setmana, duia la mateixa). Quan l’autor fa aquesta mena de reflexions de caràcter sociològic, em recorda aquell llibre memorable de Josep Maria Esquirol titulat ‘El respirar dels dies’, que dissertava sobre la vivència del temps des d’un punt de vista diacrònic. Rosàs també ho fa, i constata els perjudicis de seguir una vida que, sovint, capgira el ritme circadiari. No és, per cert, l’única coincidència entre el nostre autor i el filòsof de Sant Joan de Mediona: fruit dels interessos compartits, Rosàs transcriu el poema ‘L’alè de cada nit’, de Vladimir Holan, que Esquirol també reproduïa i comentava en el seu ‘La resistència íntima’.
En aquesta obra de Rosàs, els records van a l’ample: una anècdota molt curiosa del seu besavi amb el pintor Joaquim Mir, que farà les delícies dels amants de la seva pintura. I sempre la consideració ponderada del temps: “Tots hi som de pas, aquí, en aquesta cuina.” Les citacions d’autoritat són d’alt coturn: sant Agustí, Junichiro Tanizaki… I, de fons, bé que sense rabejar-s’hi gaire, una llei d’enyorança: “La societat industrial va dessacralitzar la casa. En el món globalitzat ja no n’hi ha, de cases.” La gent ja no es mor a casa, com abans. Ni hi neix. Amb prou feines hi menja, i –això sí– hi dorm. Una lectura que demana el subratllat respectuós del llapis.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estimat Jordi Llavina, que has traduït el meu llibre Del Català al
castellà
Curiosament editat a Madrid per una noia castellana enamorada de la seva feina i a la que li van agradar els contes
Antes de morir has d’escriure en Català matí el meu pare castellà i no vàrem sortir malament estimat Jordi bones festes des d’aquest lloc de trobada