Totxanes, totxos i maons

Com sempre, l’A. té raó: és una plaga. I el pitjor és que ara tot just comença. Vas al TeleNotícies, engegues la ràdio o obres el diari i te’ls trobes allí. Talment com si t’esperessin. Disposats al que sigui a canvi d’un vot. Barallant-se amb el del costat per veure qui és més autèntic, qui la té més llarga, la puresa…

No hi falta ningú. Començo amb els que manen: els antisistema amb cotxe oficial, els independentistes de pedra picada i llarga tradició que fan president José Montilla i els federalistes -ara catalanistes de cap a peus, tu- del PSOE de Catalunya, l’antic PSC.  (n’hi ha més)

A l’altra banda del ring, Déu n’hi do també, el panorama. En lloc destacat hi tenim el candidat de les nou senyeres i el concert, i com a convidades acabades d’arribar a la festa dues forces més de l’àmbit independentista que, insolidàries i ben desagrupades, demostren amb escreix que s’han après a la perfecció aquell postulat de la praxis política catalana que diu “Com més cosins, més endins”.

N’hi ha un parell més, encara. Els uns s’autodenominen populars (serà a casa seva, que a la meva no els vull ni en pintura) i els altres no tenen cap recança a empastifar un apel·latiu tan noble com el de “ciutadà”. A aquest parell, gent sense escrúpols, dolenta, manipuladora i mentidera, el meu oblit més absolut, el meu menyspreu més rotund.

Sembla, però, difícilment evitable i més val que ens hi anem fent a la idea que haurem de coexistir amb les crides i els esgarips de tota aquesta colla unes quantes setmanes. Fins al 28 de novembre, més concretament, que anirem a votar (que ho hem de fer, encara que sigui per eliminació) i Ave Maria adéu siau.

Just en aquest context és quan em ve a la memòria una escena de l’“Ulisses”, de James Joyce, en la qual el senyor Leopold Bloom acaba una discussió sobre l’actualitat irlandesa d’aquell moment amb una frase genial: “Ja que no podem canviar de país, canviem almenys de conversa.”

Potser és per això que m’adono que, de manera instintiva, en els darrers temps els apunts de tema musical han incrementat la seva presència en aquestes Totxanes. Sense anar més lluny, el que començo avui amb aquesta digressió pre-electoral que, ai las, veig que ja se m’ha menjat tot l’espai.

Us avanço només el tema i prometo continuar-lo demà: el divendres vinent, dia 15, a dos quarts de 10 del vespre, a la sala petita del Palau de la Música Catalana de Barcelona s’inicia el cicle Bandautors al Palau organitzat per la revista “Enderrock” (vegeu aquí) amb un doble concert de categoria: a la primera part el valencià Òscar Briz presentarà el seu últim -i ja us ho avanço: esplèndid- disc “L’estiu” i a la segona el bisbalenc Sanjosex presentarà una altra de les meravelles musicals de l’any: el disc “Al marge d’un camí”. 

No cal dir que aquest concert us el recomano ferventment. Jo ja m’he tret l’entrada (18 euros) per internet aquí.

(Continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!