El món del microconte és addictiu. Encara no m’he trobat amb ningú que digui que el deixa indiferent. Al contrari: sé de persones concretes que quan han entrat en contacte amb el génere se n’han tornat seguidors –i en molts casos practicants!– incondicionals. De la mateixa manera que quan es parla de palíndroms a tothom
(La sèrie comença aquí) L’octubre de 1971 es va publicar “American Pie”, el segon disc de Don McLean, un cantautor nascut el 1945 a l’estat de Nova York. La cançó que obria la cara A –i que donava títol al disc– era una peça de vuit minus i mig (vegeu aquí) que de seguida va
Fa uns mesos vaig escriure una carta a la meva néta (aquesta) en la qual, entre mooooltes altres coses (ho reconec: la carta tirava a llargueta), li parlava del que passa quan arribes a una edat en què t’adones que comences a fer coses que ja saps que no tornaràs a fer mai més. Ahir,
(La sèrie comença aquí) El cervell té mecanismes d’autodefensa que funcionen de meravella. La prova és que quan ens toca de viure alguna experiència poc agradable es posa en acció per arxivar-la ràpidament en un racó del seu magatzem. I gràcies a això, a aquesta facilitat per oblidar els mals tràngols, anem tirant de veta. Ho
He, he… ho tinc comprovat i no falla. Cada vegada que faig esment d’allò que Pep Albanell va dir-me fa una pila d’anys a propòsit de l’Ulisses de James Joyce –“és impossible escriure de la mateixa manera després de llegir l’Ulisses que abans d’haver-ho fet”– sempre hi ha algú que, intrigat per la frase, em demana que
(La sèrie comença aquí) 1966 va ser un any molt important en la carrera de Bob Dylan. No m’estendré a explicar-ho, ja ho vaig fer l’any passat en aquest apunt que us recomano que llegiu amb calma perquè us feu una idea del que dic. Va ser l’any d’un dels seus discos mítics: “Blonde on
(La sèrie comença aquí) Ja està. La primera meitat de la feina –operació a l’ull dret– ja està enllestida. I tot fa pensar que amb èxit. Ara queda l’altre ull, d’aquí a quinze dies, però les perspectives continuen sent molt bones. Per dos motius: primerament, perquè ara ja sé com es passa el tràngol; i
Dilluns a la tarda. Trec tots els medicaments de la bossa que m’han donat a la farmàcia i m’adono que a diferència de les pastilles pel col·lesterol o la hipertensió, que solen presentar-se amb capses acolorides, les capses de molts medicaments per als ulls tenen un disseny i un format molt assemblat que t’exposa al
No fa gaire un bon amic italià amb qui comparteixo l’interès per l’arquitectura em va confessar que una de les coses que més li van cridar l’atenció la primera vegada que va visitar Barcelona eren els ferros per pujar i baixar mobles situats al capdamunt de les façanes. Aquestes peces de ferro en voladís i amb una anella
(La sèrie comença aquí) Quan Pau Riba va editar la primera part de Dioptria, l’any 1970, va presentar el disc (de vinil, no cal dir-ho) dintre d’una carpeta en la qual ja hi havia lloc per desar-hi un segon disc. Un disc que el Pau ja tenia definit perquè les lletres de les cançons figuraven
Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie i les explicacions que s’hi donaven. Any 2018, primer semestre Fes bé i no facis mal, altre sermó no et cal. (De la saviesa popular) La felicitat no existeix, només es desitja. Jordi Puntí (1967) S’arriba a una edat en què s’ha de saber triar com perdre el poc
Avui el diari Ara tanca la contraportada amb la col·laboració setmanal de Salvador Cardús. Generalment els articles de l’amic Cardús són sempre dignes de remarca, però el d’avui m’ho sembla d’una manera molt especial. Si voleu llegir-lo en el web del diari podeu fer-ho entrant aquí. De tota manera us l’he reproduït íntegrament aquí sota.
El juny de 1990, nou anys després que l’editorial Leteradura publiqués per primera vegada la traducció al català de l’Ulisses de James Joyce feta pel professor Joaquim Mallafré (en una edició que va desaparèixer ràpidament del mercat), l’editorial Edhasa publicava aquell històric text en la seva col·lecció “Clàssics Moderns” . Poques setmanes després el suplement de Cultura del
(La sèrie comença aquí) A finals de 1971 el grup King Crimsom va publicar el que seria el quart treball de la seva carrera discogràfica, iniciada el 1969 amb l’extraordinari “In the Court of the Crimson King”. Es tracta d’“Islands”, un disc curiosament poc conegut d’aquest gran grup que va ser parit pel duet Robert
No hi va haver cap mena de premeditació, ho puc jurar, però el dia 16 de juny de 2004 no només va ser el Bloomsday número 100; també va ser el dia que vaig publicar el primer text (vegeu-lo) en aquest Bloc. La primera totxana del mur, com si diguéssim. D’aleshores ençà el balanç de