Tinc un bon amic que, sabedor que de tant en tant escric coses, em passa notícies insòlites. Ja en vaig fer esment aquí i aquí. Doncs bé, ara m’acaba de dir que en una emissora el nom de la qual, dissortadament, no recorda, ha escoltat un programa dedicat al món del teatre en el qual NO ha sonat en
“… Submergeixin-se en l’opinió publicada catalana i parin atenció a la cançoneta que amb motiu del pla Ibarretxe ha compost el progressisme finolis. Du per títol “Quina llàstima, ara que anàvem tan bé…” i denuncia que, quan amb Zapatero (que és, com tothom sap, l’home més bo sobre la terra) començàvem a tocar el cel amb
Tenia curiositat per veure el primer programa de "B 360", l’espai que a partir d’avui BTV dedica a l’actualitat cultural a la ciutat de Barcelona i que està previst que passi cada dia, de dimarts a divendres, a dos quarts de nou del vespre. Els trenta minuts inaugurals han transcorregut amb les lògiques dosis de nervis
Deu del matí de diumenge. Com cada tres setmanes ahir vaig tenir sessió de Flotàrium. Seixanta minuts a les fosques, submergit en una aigua prou densa com per aguantar-me sense cap esforç. Ni un sol múscul en tensió i tancat dintre d’una espècie de closca protectora i aïllant. Silenci absolut. O música, si ho prefereixo.
Acabo de sentir per la ràdio unes declaracions de Pepe Borrel, aquest gran catalanista, en les quals defensava amb notòria energia i prosopopeia el sí a la Constitució europea. Venia a dir, el senyor Pepe, que si podem votar-la ara, la Constitució, és gràcies al senyor ZP, que es veu que el que hi havia
“… Continuarem fent el ridícul mentre pensem que és estratègic situar catalans als consells d’administració de grans empreses no catalanes (…). Preguntin-se per què els sectors tecnològicament més innovadors no es desenvolupen a Catalunya i sí que ho fan, en canvi, al País Basc i Navarra.” Fragment de l’article de Xavier Roig “Les rebaixes del
“… Rodríguez Ibarra retira transferències i assumeix el comandament dels cossos de seguretat dels altres com si ell fos el cap de l’Estat. Tampoc en aquest cas cap basc va demanar el boicot contra el pernil amb denominació d’origen extremeny…” Frangment de la columna de Desclot publicada a l’Avui d’avui. Feu clic aquí per accedit
Cada dia festiu pels volts de les vuit del matí baixo al quiosc de Sanllehy a comprar la premsa. Per salvar els quatre pisos que separen casa nostra del carrer tiro habitualment d’ascensor. Tret d’un dia l’any. Un dia molt especial en el qual retardo un pèl més la meva sortida i baixo les escales a
Dies enrere en aquest mateix espai evocava la gran nevada de Nadal de 1962 i avui, m’assabento de la mort, als noranta-sis anys, d’Andreu Claret. A part de la seva condició de militant històric d’ERC el senyor Claret ha passat a la nostra petita història per ser l’home que va alliberar Barcelona d’aquella inesperada càrrega de
En una entrevista que li ha fet l’agència Efe aquest cap de setmana el president Maragall ha dit que el nou Estatut que enguany està previst d’enllestir i de remetre a les Corts espanyoles per a la seva aprovació serà “acceptable per a Espanya i suficient per a Catalunya”. Segons Maragall “el president Zapatero ens coneix i
“… és l’anticatalanisme, no només com a ideologia sinó com a xenofòbia públicament incitada. I és sobretot l’hostilitat al coneixement racional, la incivilitat com a actitud habitual, la violència verbal i sovint més que verbal, i en fi, tot allò que fa impossible una concòrdia civil, una cohesió mínima sobre bases raonables. I això és
“… es comença per considerar que un col·lectiu que et desagrada “és intrínsecament dolent des del punt de vista moral” i s’acaba per arrasar un teatre, amenaçar una autora o pelar un director de cinema”. Fragment de l’article “L’ou de la serp”, de Sebastià Alzamora, publicat a l’Avui del 31 de desembre/1 de gener. Vegeu
Uf… Vàrem estrenar l’any a Collserola i l’hem acabat amb la notícia d’una altra defunció. Precisament del pare de la I., membre femení de la parella amb qui comptàvem sopar i dir adéu a 2004 aquest vespre des de casa nostra. De fet, la festeta particular ja la vàrem fer ahir l’A. i jo sopant
Ha passat el 28 de desembre i, pel que m’ha semblat veure, fora de l’àmbit de la premsa esportiva es pot donar per desaparegut el costum de publicar notícies espaterrants que l’endemà quedaven desmentides. De fet, alguna cosa ens deu passar a tots plegats quan ahir, mentre mirava els titulars de la premsa a la percaça d’alguna innocentada,
Era un final llargament anunciat que avui s’ha consumat: ha aparegut El Víbora número 299-300, l’última entrega d’aquesta publicació mítica i, en el seu moment, trencadora fundada el 1979. És a dir, fa vint-i-cinc anys. (n’hi ha més) No cometré ara la frivolitat de posar-me a entonar cap elogi funerari ni de fustigar els poders públics o aquelles