Demà a aquestes hores, just el dia que farà deu anys que va morir, seré a L’Espai en el concert d’homenatge a Ovidi Montllor. Damunt de l’escenari Carles Rebassa, Ester Formosa i (fora els barrets, senyors) Toti Soler, l’amic fidel, el complement perfecte del cantant d’Alcoi. Ens agradi o no reconèixer-ho, per vergonya de tots plegats
1) “Like a rolling stone”, Bob Dylan; 2) “I like birds”, Eels; 3) “Sifon”, Ia & Batiste; 4) “Viva Cai!”, Carles Benavent; 5) “Be my number two”, Joe Jackson; 6) “Lápiz y tinta”, El Último de la Fila; 7) “Year of the Cat”, Al Stewart; 8) “Princesa”, Joan Manuel Serrat; 9) “The boxer”, Simon &
“De què ens serveix envellir / si tanmateix recordam?” “L’endemà de mai”, poema extret del llibre “Memòria fòssil” (Edicions del Salobre. Port de Pollença, 2005). L’autor es diu Bernat Nadal, va nàixer a Manacor el 1950 i, segons la solapa, ha escrit uns quants llibres més. No he pogut enllaçar amb la seva fitxa del “Qui és qui” perquè, estranyament,
Tal com prometia dies enrere reprodueixo íntegrament l’epíleg del llibre “Càlcul d’estructures”, del poeta Joan Margarit. Un exercici d’intel·ligència, idees clares i sentit comú dissortadament no tan comú en els temps que corren. Paladegeu-lo, que no hi ha ni un mot sobrer. “En el pròleg al primer volum de la meva poesia completa, “Els primers freds”,
Després de molts anys d’haver-la vist al cinema reviso en format DVD “To have and have not” (“Tenir o no tenir”), el film de Howard Hawks fet per a la Warner el 1944, just dos anys després de “Casablanca“, pel·lícula amb la qual manté nombrosos paral·lelismes. Conten les cròniques que durant el rodatge de “To have and have not” els dos protagonistes, Humphrey Bogart i
Llegeixo als diaris que avui s’estrena “Kinsey“, una pel·lícula sobre el científic Alfred Kinsey que a finals de la dècada dels 40 va publicar diversos estudis sobre el comportament sexual dels americans. Estudis que, no cal dir-ho, varen ser rebuts amb gran hostilitat pels sectors conservadors dels Estats Units. El que m’ha fet una especial gràcia és que el cognom del
(la sèrie comença aquí) Ja t’avanço, estimada RM, que el text d’avui serà més llarg de l’habitual però després de les sessions monogràfiques d’ahir i abans d’ahir ja tinc ganes d’enllestir (és tan fatigant això de bregar contínuament pel que hauria de ser evident) i canviar de tema sense deixar-me, això sí, res en el tinter. En
(la sèrie comença aquí) Des del punt de vista professional el retorn a casa de la RM ha estat francament triomfal. Ha pogut triar entre diverses ofertes, totes ben temptadores, que de seguida li van arribar i s’ha acabat decidint per una plaça d’alt nivell com a experta en gestió cultural en una empresa relacionada
Sopar de dissabte amb RM i el seu company Tom en el pis a tocar del Born on s’acaben d’instal·lar. Aquesta primavera farà quinze anys que la RM va reunir la seva colla d’amics més propers per anunciar-nos que marxava una temporada a buscar-se la vida a l’estranger. Cinc anys més jove que jo i
Està nevant quan ens llevem. Segurament des de fa força estona perquè els carrers estan ben emblanquinats. Al jardí de baix la neu és una catifa immaculada de tres o quatre centímetres ben bons de gruix. Matiner de mena, el veí del quart primera surt cap a la feina. Enfila recte des de la porta de l’escala fins
Amb tot el paper venut i davant d’un públic d’incondicionals el grup mallorquí Antònia Font va presentar divendres passat a Barcelona “Taxi”, al meu parer un dels millors discos catalans de 2004. “Taxi” és un treball dels que en altres èpoques es catalogaven com “conceptuals”, un CD ple de magnífiques cançons que parlen de la
Em fa moltíssima pena que l’abominable tàctica d’engegar el ventilador per escampar la merda indiscriminadament a la percaça d’allò del “calumnia, que sempre quedarà alguna cosa” hagi experimentat un notable salt qualitatiu en ser emprada en el Parlament de Catalunya per la més alta autoritat del país. Potser és molt demanar-li a un polític que
Sempre m’ha interessat la poesia de Joan Margarit. Bé… la poesia i la seva trajectòria professional com a arquitecte especialitzat, curiosament, en la part més prosaica de l’ofici: el càlcul d’estructures. Una especialitat que a mi, quan estudiava aparellador, em fascinava tot i que després no m’hi vaig poder dedicar a fons. De fet, el meu primer contacte
Intervinc en el Taller de Lectura que organitzen Òmnium Cultural i la Fundació Enciclopèdia Catalana. Hi faig dues sessions d’un parell d’hores cada una dedicades a l’obra de Joan Francesc Mira, un autor que estimo i admiro de manera molt especial. Dimarts passat va ser la primera. Dimarts vinent, la segona i amb l’autor present
Déu n’hi do, quina setmana. La vaig començar reproduint l’article de Xavier Roig sobre els Intocables, va continuar amb la rèplica en forma de carta al director del senyor Eduard Barrobés, mestre, i avui el suplement de Cultura de l’Avui publica la meva crítica del darrer llibre de Sebastià Alzamora en la qual aprofito per exposar la meva opinió