“L’intendent dels Mossos ha explicat als mitjans de comunicació que en un moment de la declaració els nois van dir que se’ls en va anar la mà. Potser filo molt prim però, ¿és conscient l’intendent que aquesta frase pot ser interpretada per molta gent com que qualsevol té una mala nit? ¿No hi havia una
Drapaire com sóc de mena aquests dies faig festa major amb la publicació als diaris i revistes de suplements que apleguen els esdeveniments més notables de l’any que agonitza. Passat festes els posaré en un sobre gran i cap a l’arxiu. Aquest estiu, que m’he dedicat a classificar tots els papers de casa, he endreçat
L’escriptor i periodista Carles Capdevila publica avui a la contra de l’AVUI un dels articles més rodons, intel·ligents i frescos que he llegit en els darrers temps. Es titula “De bar en bar” i després d’una introducció de traca i mocador tracta de la propera prohibició de fumar en determinats establiments públics. Comença més o menys així: “Un
“Hi ha una cultura contestatària i una cultura de la responsabilitat que, en aparença, deriven d’una mateixa actitud: assumir críticament uns fets, fer-se càrrec d’unes circumstàncies. Del primitiu “respondere” n’acaba sorgint una cultura del no (la contestació) i una cultura del sí (la responsabilitat). Ambdues contesten, responen. Es fan càrrec de les mateixes coses, les
M’ha passat diverses vegades en els darrers temps: malalt com sóc dels jocs de paraules, sempre que em trobava entre gent de confiança i sortia a la conversa el diari lleidatà La Mañana jo completava la frase amb un “Sí, La Mañana: la dona del manyà”. Fins que un dia, no fa gaire, en veure la
Tan originals i creatius que es pensen que són, els publicitaris, i a força de repetir una vegada i una altra els mateixos esquemes estan contribuint més que ningú a la creació d’estereotips. Uns estereotips que el que fan és que el públic identifiqui la categoria genèrica a què pertany el producte que s’anuncia però
Deuen ser adherències de la meva època “progre” però, ho admeto, tinc una tendència d’allò més arrelada a defugir totes aquelles celebracions que s’han de fer “perquè toca”. Em refereixo al costum de divertir-se en dates fixes com ara els Carnavals (sobretot els que vivim a Barcelona, la ciutat de la perpètua samba), les revetlles
Nova tria de definicions extretes de l’encreuat en castellà de La Vanguardia: * Miembro de un ayuntamiento: PENE * Apuesta dos veces: AA * Ya es mala pata, pero tiene que decidirse: ESCOJA * Casa de asfalto: CS * Pone negros a sus seguidores: LUTO * Su autor merece la pena: CRIMEN * Hace aflojar la
El tanatori de Les Corts de Barcelona és un interessant edifici construït a principis de la dècada dels 90 del segle passat. Morfològicament la seva arquitectura remet a la dels santuaris i monestirs. Hi ha un atri o zona d’accés, un espai destinat al culte -l’oratori- i, articulant tot el conjunt, un pati interior que
L’encarregat d’escriure els titulars de portada en el diari esportiu "El 9" és un castís com una casa de pagès. Si més no quan es tracta de notícies relacionades amb la selecció espanyola de futbol demostra un especial estat de gràcia. El mes passat ja en vaig parlar aquí i ara hi torno perquè en la
Per les pàgines salmó de La Vanguardia del diumenge m’assabento de la mort, als 85 anys, del periodista Enrique Rubio, un nom i un rostre íntimament lligats als començaments de la televisió a casa nostra i més concretament a aquells entranyables estudis de Miramar als quals la meva mare telefonava cada vegada que l’emissió sofria alguna interrupció
Reviso amb plaer “Good bye Lenin”, una pel·lícula que quan la vaig veure al cinema ja em va sorprendre gratament, i en les darreres escenes em trobo amb un fet que sol impressionar-me i que no recordava gens (miracles del DVD!): la força de la mirada d’un actor o d’una actriu. Més concretament parlo de
Ja sé que més d’un em titllarà de simplista i panxacontenta però en aquests temps de múltiple oferta informativa em sembla innecessari i una mica fatigant entrar en debats sobre si un diari, una emissora, un programa o un locutor han de plegar o no. Fa molts anys Manuel de Pedrolo va escriure una novel·la
Matí de dijous festiu a l’Institut Català de la Retina. Acompanyo el meu pare (vuitanta-sis anys bastant ben portats) que ahir per la tarda es va sotmetre a una operació d’extracció de cataractes a l’ull dret. Si la revisió dóna resultats correctes d’aquí a una estona li trauran el pegat que hi porta i podrà reprendre
Visita fugaç al pessebre oficial que l’Ajuntament de Barcelona ha instal·lat, com cada any, a la plaça de Sant Jaume. I dic fugaç perquè és justament això: un vist i no vist. D’això el tifa de torn en dirà segurament “una proposta minimalista”. Jo en dic senzillament una presa de pèl. Suposo que qui llegeixi