Tinc la impressió que quan els catalans ens decidim a emprendre alguna acció reivindicativa, sobretot si -romàntics de mena, al capdavall- toca de prop la simbologia, la majoria de les vegades ho fem en contraposició a alguna acció prèvia perpetrada pels nostres veïns peninsulars. Ara mateix em ve a la memòria aquell espectacular homenatge a
La setmana passada la meva amiga L. va deixar voluntàriament la feina. Poca estona després de presentar la seva carta de renúncia va venir a dir-m’ho al despatx. Els ulls li brillaven i encara que s’esforçava a dissimular-ho semblava força afectada. (n’hi ha més) Feia tot just sis mesos que havia ingressat en la diguem-ne
La notícia la portaven els diaris a finals de maig: Miquel Sellarés, secretari de Comunicació del govern de la Generalitat, havia expressat als seus superiors setmanes abans la seva intenció de “recuperar la paraula” i “l’activisme polític”. En conseqüència, el 24 de maig -poc després de l’aparició d’un informe sobre els mitjans de comunicació que només
El viatge oficial del Conseller Guitart a Argentina i Uruguai ha servit també perquè finalment retornessin a Catalunya les deixalles de l’actriu Margarida Xirgu. (Sentit en un informatiu de Catalunya Ràdio a finals de juliol de 1988). Atesa l’època estival de la notícia cal suposar que el pollastre -i les corresponents deixalles- va ser carregat en
He de confessar que no acabo d’entendre la fascinació que la figura i l’obra de Valentí Puig suscita en bona part dels cervells pensants i escrivents d’aquest país. Atribuiu-ho, si voleu, a les meves limitacions però no hi puc fer més: detesto combregar amb rodes de molí. (n’hi ha més) Conec tots els vessants de l’obra de Puig encara
Grans marrameus fa unes setmanes quan un cervellet del departament de màrqueting de Televisió de Catalunya S.A., amarat de cosmopolitisme i multiculturalitat sostenible, va decidir que no hi havia cap grup català que donés la talla per fer la cançó de l’estiu de TV3. (n’hi ha més) Després que l’assumpte saltés a la premsa… (vaja, a tota no;
Soy poco lector de poesía pero “Confieso que he vivido” me impresionó. (Miguel Rios a La Vanguardia del 6 de juliol de 2004) Una bonica aportació al centenari del naixement de Pablo Neruda que, precisament, se celebra avui.
(La sèrie comença aquí) El primer que sentim en posar "Brossa d’ahir" són refilets d’ocells i uns arpegis de guitarra molt suaus. Un pròleg perfecte perquè resumeix amb precisió el que ens espera durant els següents quaranta minuts: inspiració, naturalitat i senzillesa. I talent, és clar. Ja hem entrat, doncs, a dins d’"Alceu-vos, xe, que ja és de
(La sèrie comença aquí) Recordo que vaig utilitzar diverses vegades els trenats de guitarra acústica de "Cims i abismes" i les flautes de "Caseta del plater" com a il·lustració sonora d’alguna de les històries que m’empescava durant aquells seixanta minuts màgics, a partir de les 10 de la nit, en els que em tancava a
(La sèrie comença aqui) Les sis cançons d’aquella cinta em varen fascinar tant com abans m’havien fascinat obres con Dioptria I i II, Miniatura, Música Dispersa, Orgia, Jo, la donya i el gripau, Qualsevol nit pot sortir el sol, Tot l’enyor de demà o L’oucomballa. O Licors, lisèrgic i estimulant disc enregistrat per Pau Riba en el
Un dia de primavera de 1977 el músic i pintor valencià Pep Laguarda i el seu grup Tapineria (nom del carrer on vivia Laguarda) entraven al Banana Moon Observatory, l’estudi de gravació que Daevid Allen tenia a Deià (Mallorca), per gravar "Brossa d’ahir", un dels discos més mítics i més creatius que s’han enregistrat mai
“… ho comentava ahir a Barcelona en privat un altre basc també significat i significatiu: “Sembla que els catalans estan disposats a mobilitzar-se massivament en favor de tots els drets socials, polítics i nacionals del món, tret dels seus”. Així ens va.” Extret de l’article “Aproximació basca”, de Desclot. Publicat al diari Avui del dissabte 24
"… no deixa de sorprendre’m aquesta constant capacitat que tenim els catalans per exercir de provincians quan ningú ens ho demana. El socialisme que vol integrar territorialment Espanya troba en el provincianisme català un terreny especialment adobat. Precisament, perquè aquest progressisme no genera reacció entre nosaltres, té efectes devastadors. I hauríem d’adonar-nos, d’un maleït cop,
¿Algú em pot explicar per quina raó s’assemblen tant i tant els logotips dels 20 anys de l’Editorial Empúries i el de la Fira de Guadalajara? ¿I per què hi apareix dues vegades la frase “La cultura catalana” que, vés per on, s’escriu igual en català que en castellà? ¿És, per ventura, una manera de dir que “somos
L’adolescència és un estadi de l’evolució de l’individu (o indivídua) que s’ha de passar just quan toca. Ni abans ni després. I malament rai quan no és així. De la mateixa manera que unes galteres o un xarampió poden generar conseqüències preocupants si les passem de grans, entrar a l’adolescència amb vint o trenta anys de