Grans marrameus fa unes setmanes quan un cervellet del departament de màrqueting de Televisió de Catalunya S.A., amarat de cosmopolitisme i multiculturalitat sostenible, va decidir que no hi havia cap grup català que donés la talla per fer la cançó de l’estiu de TV3. (n’hi ha més) Després que l’assumpte saltés a la premsa… (vaja, a tota no;
Soy poco lector de poesía pero “Confieso que he vivido” me impresionó. (Miguel Rios a La Vanguardia del 6 de juliol de 2004) Una bonica aportació al centenari del naixement de Pablo Neruda que, precisament, se celebra avui.
(La sèrie comença aquí) El primer que sentim en posar "Brossa d’ahir" són refilets d’ocells i uns arpegis de guitarra molt suaus. Un pròleg perfecte perquè resumeix amb precisió el que ens espera durant els següents quaranta minuts: inspiració, naturalitat i senzillesa. I talent, és clar. Ja hem entrat, doncs, a dins d’"Alceu-vos, xe, que ja és de
(La sèrie comença aquí) Recordo que vaig utilitzar diverses vegades els trenats de guitarra acústica de "Cims i abismes" i les flautes de "Caseta del plater" com a il·lustració sonora d’alguna de les històries que m’empescava durant aquells seixanta minuts màgics, a partir de les 10 de la nit, en els que em tancava a
(La sèrie comença aqui) Les sis cançons d’aquella cinta em varen fascinar tant com abans m’havien fascinat obres con Dioptria I i II, Miniatura, Música Dispersa, Orgia, Jo, la donya i el gripau, Qualsevol nit pot sortir el sol, Tot l’enyor de demà o L’oucomballa. O Licors, lisèrgic i estimulant disc enregistrat per Pau Riba en el
Un dia de primavera de 1977 el músic i pintor valencià Pep Laguarda i el seu grup Tapineria (nom del carrer on vivia Laguarda) entraven al Banana Moon Observatory, l’estudi de gravació que Daevid Allen tenia a Deià (Mallorca), per gravar "Brossa d’ahir", un dels discos més mítics i més creatius que s’han enregistrat mai
“… ho comentava ahir a Barcelona en privat un altre basc també significat i significatiu: “Sembla que els catalans estan disposats a mobilitzar-se massivament en favor de tots els drets socials, polítics i nacionals del món, tret dels seus”. Així ens va.” Extret de l’article “Aproximació basca”, de Desclot. Publicat al diari Avui del dissabte 24
"… no deixa de sorprendre’m aquesta constant capacitat que tenim els catalans per exercir de provincians quan ningú ens ho demana. El socialisme que vol integrar territorialment Espanya troba en el provincianisme català un terreny especialment adobat. Precisament, perquè aquest progressisme no genera reacció entre nosaltres, té efectes devastadors. I hauríem d’adonar-nos, d’un maleït cop,
¿Algú em pot explicar per quina raó s’assemblen tant i tant els logotips dels 20 anys de l’Editorial Empúries i el de la Fira de Guadalajara? ¿I per què hi apareix dues vegades la frase “La cultura catalana” que, vés per on, s’escriu igual en català que en castellà? ¿És, per ventura, una manera de dir que “somos
L’adolescència és un estadi de l’evolució de l’individu (o indivídua) que s’ha de passar just quan toca. Ni abans ni després. I malament rai quan no és així. De la mateixa manera que unes galteres o un xarampió poden generar conseqüències preocupants si les passem de grans, entrar a l’adolescència amb vint o trenta anys de
Digueu-me intransigent o home de poca fe si voleu, però he de confessar que mai no m’he acabat de creure aquella sentència que més o menys ve a dir que un bon morir pot redimir un mal viure. No m’ho crec perquè, per damunt de qualsevol altra consideració em sembla un recurs terriblement injust. (n’hi
La senyora M. m’aconsella que redueixi pressió i espongi l’agenda. Que aprengui novament a conquerir espais per al dolce far niente. Poques hores després m’arriba un significatiu regal de l’atzar que confirma una cosa de la qual estic plenament convençut: tot lliga. (n’hi ha més) Reviso en format DVD “Conte d’automne“, d’Eric Rohmer, i de sobte m’adono que
Som en aquest món per ser feliços. No sé si està de moda dir-ho però me’n fot. N’estic plenament convençut i per tant ho deixo escrit ara i aquí. No sóc, però, ni il·lús ni panxacontent i sé que aquesta vocació de felicitat no significa que hàgim de viure en estat de perpètua eufòria o amb
Qui m’ho ha dit és persona formal i, per tant, em mereix tota la confiança: sembla ser que dies enrere es va celebrar un acte literari en una localitat propera a Barcelona en el que NO hi va intervenir en D. Sam Abrams.
L’”acicate” era una peça que formava part de l’armadura dels peus del cavallers. Consistia en un allargament exagerat de la puntera del calçat al final de la qual hi havia una bola metàl·lica rugosa o amb petites punxes que servia perquè el genet copegés els baixos del cavall per esperonar-lo. (n’hi ha més) Més o menys això és el que