Estimadíssima Mila,Si al final resulta que tot això de la informàtica és veritat i que, per tant, d’aquí a uns anys queda alguna cosa dels 2.500 apunts que porto escrits fins ara en aquest Bloc. I si, a més a més, aquesta “alguna cosa” que queda arriba a les teves mans i sents una mica de curiositat per fer-li una ullada sabràs que des del desembre
Després de quasi set setmanes d’acudir puntualment cada matí a dos quarts de nou, avui serà el primer dia que no aniré a fer rehabilitació a les instal·lacions que la Mútua Asepeyo té al carrer de Casp de Barcelona. Recordareu que, tal com vaig explicar aquí, just una setmana abans de jubilar-me em vaig fotre de morros pel passadís
Aquest mes de febrer he publicat un total de catorze apunts. Els deu més visitats han estat aquests: * 1) A propòsit d’”El nét del pirata”, de Manuel Cuyàs. (vegeu-lo aquí) * 2) Tres novel·les de Joan Carreras (i 2). (vegeu-lo aquí) * 3) El cínamom de la plaça (visita a Banyeres del Penedès, 2). (vegeu-lo aquí) (n’hi ha
Sóc lector de Vilaweb des de fa una pila d’anys. De fet, tal com queda explicat aquí, vaig començar per ser lector de La Infopista i després vaig anar seguint l’evolució del diari fins al magnífic present que tots coneixem. Com dic, doncs, a casa som lectors de Vilaweb des dels començaments del projecte. Però des de fa un
(Vegeu aquí l’apunt anterior)Tres anys després de “L’home d’origami”, Joan Carreras va publicar una nova novel·la –“Carretera secundària”– en una altra editorial: Proa. Entre un llibre i l’altre es detecten uns quants punts de contacte per bé que jo diria que a “Carretera secundària” hi ha una mica més de contenció argumental.Vull dir que, a diferència
Mesos enrere vaig expressar el meu interès per l’obra de Joan Carreras, un autor que al meu parer mereix una mica més de reconeixement del que té, i em vaig comprometre a fer una espècie de “marató Carreras” a base de rellegir les seves últimes novel·les i parlar-ne després aquí. La recent concessió del Premi Ciutat de Barcelona
El dijous 13 de febrer arribava a les llibreries “Dies de frontera”, la novel·la de Vicenç Pagès Jordà -editada per Proa– que el passat mes de desembre va guanyar el premi Sant Jordi. El mateix dia Vilaweb va publicar (aquí) el meu comentari que us reprodueixo a continuació: Tocar els límits Les fronteres són indrets dotats d’una potent càrrega simbòlica. Tocar
(La sèrie comença aquí) En una de les fotografies fetes pel nostre avi -aquesta sense nom ni data al revers- es veu un home d’uns 60-65 anys assegut en una butaca de vímet que ha tret al carrer per fer-se el retrat. L’aspecte és el d’un pagès empolainat de diumenge: camisa blanca cordada fins a la gola, espardenyes del mateix
(Vegeu aquí l’article anterior de la sèrie) Pot semblar estrany però el cert és que entre la vila de Banyeres del Penedès que varen conèixer els nostres avis fa noranta anys i la que mon germà i jo vàrem visitar fa unes setmanes no es detecten gaires canvis pel que fa a la seva fesomia general. (n’hi ha més) La ruta de la
Fa un parell d’anys ja vaig explicar (aquí) la magnífica feina que mon germà Francesc està fent per esbrinar els orígens de la nostra branca familiar. Per saber d’on venim els Isern. Tenim la sort que partim d’un fet bàsic: tant l’avi Domingo com el nostre pare eren de naturalesa conservadora i endreçada. Dels que s’ho pensen dues vegades abans de llençar cap
“Totes les coses poden ser interessants. Depèn de com les expliquem”, deia Manuel Cuyàs el divendres passat a un grup de periodistes (i a un jubilat recent que hi va acudir de manera subreptícia) en l’esmorzar de presentació als mitjans del seu llibre “El nét del pirata” que acaba d’editar Proa.Cuyàs s’afegeix a altres periodistes com Rafel Nadal o Lluís Foix que han
Aquí teniu una tria de les definicions que ens han agradat més a l’A. i a mi entre les aparegudes els últims mesos als encreuats de La Vanguardia. El català, de Màrius Serra, i el castellà que signa Fortuny. * Su cabeza está llena de vida: PIOJOSO * Guanya la Mercedes: VENÇ (MS) * Donde se encuentran las paralelas:
(La sèrie comença aquí) Tot és relatiu, a la vida. Per això una cosa tan normal com jubilar-me funciona exactament al contrari del que va dir Neil Armstrong en posar el peu damunt la superfície de la Lluna: és un fet imperceptible per a la col·lectivitat i un enorme pas per a la meva trajectòria personal. Des del 18 de
(La sèrie comença aquí) L’anvers de la carta ofereix una indescriptible combinació d’elements tipogràfics -lletres majúscules i minúscules, negretes-, de color -negre i gris amb frases de color carbassa per destacar els regals- i de composició -textos requadrats, subratllats- seguint aquell no menys indescriptible “horror vacui” que agrada tant a alguns dissenyadors de via estreta entestats a
A quarts de tres del migdia d’ahir -un dimarts especialment complicat per raons diverses- em va arribar un correu del bon amic Xavier Gafarot, director de premsa del Grup 62, amb una notícia de les que jo considero estimulants i que, per tant, em va alegrar el dia: s’acabava de saber que la novel·la “Cafè Barcelona”,