(La sèrie comença aquí) Tan cofois que estàvem l’A. i jo fa tres anys amb la nostra visita al Caffè Greco de Roma (vegeu aquí) i resulta que, pel que hem llegit després, el cafè autèntic de Roma -i considerat amb força consens com el que serveix el millor cafè del món, poca broma- és
(Vegeu aquí l’article anterior)Tot i que encara queden dos mesos i mig ben bons per acabar l’any i, per tant, hi ha espai per l’aparició de noves sorpreses (quina delícia que l’estat magnífic de la nostra música permeti mantenir oberta l’aixeta de l’optimisme) tinc la impressió que no m’equivoco gaire si vaticino que en la meva llista de
Com sempre, l’A. té raó: és una plaga. I el pitjor és que ara tot just comença. Vas al TeleNotícies, engegues la ràdio o obres el diari i te’ls trobes allí. Talment com si t’esperessin. Disposats al que sigui a canvi d’un vot. Barallant-se amb el del costat per veure qui és més autèntic, qui la té més llarga, la
“Señoras y señores: vamos a tener el gusto de interpretar para todos ustedes una conocida canción que lleva por título…” Semblaria que estic parlant de la dècada dels 30 però puc dir que fa quaranta anys tots els espectacles de música tenien presentador (sense anar més lluny, Torrebruno va presentar els Beatles el 1965 a la Monumental de Barcelona) i
Tot i que aquestes Totxanes no tenen activada l’opció d’acollir els comentaris dels lectors, la possibilitat de posar-se en contacte amb mi per mitjà del correu electrònic no està gens oculta: només cal clicar damunt del “jotajotai” que trobareu a sota del títol de cada apunt. Una bona prova d’això la tinc en els nombrosos correus que
A aquest home li deu passar alguna cosa. O és que, senzillament, li va la marxa. Jo penso que estava patint per si amb aquell esperpèntic referèndum de la Diagonal no l’havia feta prou grossa i no s’havia guanyat encara un espai preferent en el museu dels horrors barcelonins. Per això, per assegurar la jugada, ara va i es despenja amb la proposta de suprimir del
Com no podia ser altrament, l’edició d’ahir de La Vanguardia cobria de manera molt correcta la notícia de la mort de Joan Triadú. A part d’una pàgina completa d’esqueles… (n’hi ha més) … publicava cinc articles de Josep Massot, Abert Manent, Agustí Pons, Jordi Amat i Jordi Pujol dedicats a glosar la figura de l’home que ens acaba de
Dels disset apunts que he publicat durant el mes de setembre els 10 més visitats han estat: * 1) Sobre la unitat independentista (o, si us plau, podríeu deixar de fer l’ase?) (vegeu-lo aquí) * 2) Sobre la fatiga de la ficció. (vegeu-lo aquí) * 3) Joan Triadú: adéu al mestre. (vegeu-lo aquí) (n’hi ha més) * 4) “Ancoratge”, el nou disc de Plouen (sense Catximbes).
Acaben de dir-m’ho: fa una estona que s’ha mort Joan Triadú. I jo -tot i que sabia que d’un temps ençà no estava gaire bé de salut i que, per tant, amb vuitanta-nou anys que tenia qualsevol dia ens podria deixar- no he pogut evitar que se’m trenqués la veu quan he donat les gràcies
Un apunt d’urgència només per deixar testimoni d’una nova fita galàctica en l’estrambòtic procés de clonació que estem vivint entre el diari Avui i l’edició de les comarques barcelonines d’El Punt. Un procés que des de fa uns quants mesos ens ha convertit als barcelonins en uns privilegiats: som els únics habitants del planeta que
Ho diré sense alçar la veu, modestament i apel·lant a la poca o molta credibilitat que puguin tenir les meves opinions sobre música entre els lectors d’aquestes Totxanes: crec que els senyors Bernat Sánchez, Oriol Romaní, Albert Rams i Ricky Malo -és a dir, els quatre components del grup Mine!– són la novetat més creativa, estimulant i plena de futur que ha aparegut últimament a casa
Una de les meves lectures fixes del cap de setmana és l’article que cada dissabte publica l’escriptor i periodista Gregorio Morán (Oviedo, 1947) a La Vanguardia. La secció -que ja fa més de vint anys que es manté- té un títol preciós i precís: “Sabatinas intempestivas” i, com dic, procuro no perdre-me-la mai. Del senyor Morán -persona amb la
Al doctor Francesc Rams el vaig conèixer fa uns deu anys. Des d’aleshores la nostra relació ha estat molt especial: ens hem vist només un cop l’any durant la revisió mèdica que l’empresa on treballo fa al seu personal fins fa dos anys, quan un altre equip de metges va guanyar el concurs i va entomar la cura de la nostra salut laboral. Comptat i
És un grup provinent de la factoria Sona 9, el concurs que des de fa bastants anys organitza la revista Enderrock i que ha donat a conèixer bona part dels grups i intèrprets que avui compten en el panorama de la nostra música. Es diuen Estúpida Erikah i acaben de treure el seu primer disc: “Decorant
Sopar domèstic amb el noi gran de casa i la seva enamorada bretona, la “jolie J.”. No ens havíem vist des d’abans de vacances i teníem moltes ganes de reprendre el contacte. És el que passa quan els fills són grans i fan la seva vida… De fet, no hi érem tots. Faltava el noi petit de