Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí l’article anterior)

Tot i que encara queden dos mesos i mig ben bons per acabar l’any i, per tant, hi ha espai per l’aparició de noves sorpreses (quina delícia que l’estat magnífic de la nostra música permeti mantenir oberta l’aixeta de l’optimisme) tinc la impressió que no m’equivoco gaire si vaticino que en la meva llista de discos importants de 2010 -que, com d’habitud, penjaré aquí el proper 1 de gener- hi haurà un lloc per les darreres produccions de Bikimel, Òscar Briz, Roger Mas, Mazoni, Mine!, Mishima, Xavi Múrcia, Pets, Plouen, Sanjosex…  (n’hi ha més)

… Senyors Tranquil, Els Surfing Sirles, La Troba Kung-Fú i Rafa Xambó (esmentades per rigorós ordre alfabètic).

De molts d’aquests discos ja he parlat en apunts anteriors i, per tant, no cal repetir coses dites. Sobretot perquè em vull centrar en els dos músics que divendres vinent presenten els seus nous discos al Petit Palau dintre del cicle Bandautors al Palau i que, sortosament, formen part d’aquest grup de novetats que a mi em semblen importants de 2010: Òscar Briz, amb “L’estiu”, i Sanjosex amb “Al marge d’un camí”.

Briz(L’Alcúdia, 1965) és un músic i cantautor de trajectòria molt llarga (aquí la seva pàgina web) que jo no vaig descobrir fins fa tres anys arran de la publicació de “Quart Creixent”, un grapat de vigoroses cançons servides amb una instrumentació acústica senzilla però summament eficaç. Músiques directes i lletres escrites amb talent i trellat. Les meves preferències es decanten per “La gent que jo busque”, “A ca la Rosa” i, sobretot, per la vibrant “Per la Punta (l’Horta i el Cabanyal)”, un tema que combina amb encert la reivindicació social i la proximitat al mestre Dylan amb un resultat esplèndid com a peça musical.

L’any següent la sorpresa es va dir “Asincronia”, un disc amb una suau decantació cap els aires pop que representava un pas endavant en la meva consideració personal cap al seu autor. Temes com “AP7”, “Penseu, pensem”, “Asincronia” o “Arquitectes femenines del nou món” feien brillar notablement un disc que, curiosament, començava de la pitjor manera amb “360º”, una espècie de calc malgirbat de l’argument de la pel·lícula “Babel” i en la que fins i tot la lletra feia figa amb una surrealista referència a una senyora que “rebia la notícia / d’un embaràs imminent”. Talment com en les Anunciacions del diví Leonardo o de Fra Angelico.

Ara, dos anys després, el nou disc d’Òscar Briz es titula “L’estiu”i és una afortunada combinació de les virtuts dels dos discos anteriors (als quals supera llargament): la comunicativitat de “Quart Creixent” i la maduresa d’“Asincronia”.

“L’estiu” venia encartat en l’exemplar de setembre de la revista “Enderrock” i, per tant, ara ja no el podeu trobar en els quioscos. Tot i això em consta que si us adreceu a la revista (vegeu aquí) us podran vendre un exemplar mentre hi hagi existències. També el podeu comprar a través de la pàgina web del cantant (aquí).

“L’estiu”és un disc fresc i lluminós, ple de cançons de gran bellesa. No us exagero, però de les onze que formen el repertori hi ha sis o set de ben destacables, tant per la banda musical com per la de les històries que explica. I, mira, si m’apreteu molt us diré que la meva preferida és la cinquena: “Llavor voladora”, una veritable delícia plena de sensibilitat i lirisme.

Pel que fa al senyor Sanjosex, arquitecte de la Bisbal d’Empordà (hi va nèixer el 1977) i un dels cantautors més interessants del moment a casa nostra, ja vaig destacar convenientment aquest “Al marge d’un camí” que ara presenta en les meves recomanacions discogràfiques del passat Sant Jordi (vegeu aquí). I encara em sembla que em vaig quedar curt en l’elogi. I fa tres anys (vegeu aquí) ja vaig parlar meravellat del seu segon disc “Temps i rellotge”…

Amb aquests antecedents l’únic que puc dir, doncs, és que des del primer disc fins al d’ara -que és el tercer- l’obra de Carles Sanjosé –“Sanjosex” de nom artístic- no ha fet més que crèixer i madurar. I tot just comença, com aquell qui diu, aquest noi…

Vegeu el clip d’“Animal salvatge”, el tema que obre el disc, (o, millor encara, escolteu el disc sencer) i ja m’ho sabreu dir, si exagero o no.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!