Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

31 de març de 2020
1 comentari

Olor de coco (setanta-dosena carta a la meva neta).

Estimadíssima Mila,

T’escric aquesta carta quan ja hem superat els primers quinze dies de confinament domiciliari a causa de la pandèmia del coronavirus (conegut també com Covid-19).

No t’explico els antecedents de l’enutjós afer que estem vivint perquè estic segur que quan llegeixis aquesta carta els llibres d’història ja en parlaran, d’aquest episodi. I, a més a més, suposo que ho faran de manera llarga i detallada. Un episodi que, d’altra banda, també estic segur que tu recordaràs tota la vida: unes quantes setmanes sense anar a l’escola ni sortir de casa no s’obliden tan fàcilment. Sobretot quan, com és el cas, ets una noia a punt de fer vuit anys, summament espavilada i alerta a tot el que t’envolta.

És bastant possible que les anàlisis que facin els llibres que llegiràs jo ja no les vegi, però el que sí que espero veure és la reacció immediata quan s’hagi superat tot això d’ara. L’endemà, com si diguéssim. Perquè tinc la secreta esperança que aquesta temporada excepcional marqui un abans i un després en els hàbits i maneres de fer que fins ara havíem considerat normals i que, d’alguna manera, ens han portat fins on som.

No m’allargo més per aquesta banda (tot i que no descarto tornar-hi més endavant: el que aquests dies ens sobra és, precisament, temps per divagar i filosofar) perquè en la carta d’avui m’agradaria centrar-me en un aspecte que, lògicament, els llibres no detallaran: com vivim nosaltres –l’àvia i jo– el dia a dia entre les quatre parets de casa nostra.

La primera cosa que et dic és que l’obligació de no sortir de casa tret d’ocasions excepcionals (anar al mercat, per exemple) per a molta gent és un suplici, però per a mi no ho és gens. O quasi, vaja, perquè des que em vaig jubilar m’he acostumat a treballar a casa i a no sortir gaire (només a caminar de tant en tant perquè els pesats dels meus metges no em renyin; i quan surto a fer gestions agafo la moto perquè l’estona lluny de casa sigui breu). El confinament, doncs, m’afecta poc i només en una cosa importantíssima: durant tot aquest temps ni l’àvia ni jo et podem veure per altres procediments que no siguin les videoconferències a través d’Internet.

D’altra banda, segons diuen els experts, sembla bastant possible que a la gent que estava avesada a una intensa vida social aquesta situació li provoqui seqüeles psicològiques que després hauran de superar.

És temps també de recuperar hàbits ja perduts com, per exemple, caminar per la vorera de la dreta –així no et creues amb altres vianants i només t’hi apropes quan avances o ets avançat per algú–, mantenir les distàncies amb la gent (fa uns dies vaig escriure que, de vegades, aquests moviments de separació enmig del carrer provoquen improvisades coreografies molt difícils d’imaginar en altres èpoques), fer cua a la porta de les botigues sense remugar per culpa de les presses perquè el que a tothom li sobra ara és temps, pujar i baixar l’escala a peu i amb les mans a les butxaques per no tocar el passamà de la barana, pagar cada vegada més amb targeta de crèdit i deixar de banda monedes i bitllets que van de mà en mà i han esdevingut potencialment perillosos.

I ja que parlo de mans i dels hàbits que hem recuperat t’he de parlar de la recomanació de les autoritats sanitàries per tal que la gent es renti les mans amb sabó; cosa que mai havíem deixat de fer, és clar, però no amb la freqüència que ara es considera recomanable: dues o tres vegades cada hora. Un ritual que a casa resolem a les piques dels lavabos i a la de la cuina. Cadascuna amb el seu producte a punt: una pastilla de sabó de les de sempre al lavabo petit, un pot de pasta ‘Moussel’ al gran i un altre pot amb pasta de sabó de coco –marca blanca Bonpreu— a la cuina. Un tipus de sabó, el de coco, que fins ara no gastàvem (aquests dies al supermercat has d’agafar el que hi ha, encara que no sigui el que compres habitualment) i que deixa a les mans una intensa olor de coco que segurament ens agradaria trobar en un gelat o en unes postres però que impregnada a la pell resulta, si més no, peculiar.

A l’àvia no li agrada gens. A mi una mica, però sense exagerar. En tot cas és una olor a la qual no estàvem acostumats, que el nostre olfacte identificarà per sempre més amb aquests dies de confinament a casa i que m’ha anat de perles per posar-li un títol a aquesta carta que ara, per no allargar-la massa, acabo tot i que em deixo en el tinter unes quantes coses més que tenia anotades. Matèria, doncs, per a una propera carta que estic segur que no trigaré gaire a escriure’t perquè la llista d’assumptes per explicar-te creix i creix…

—————————————————————————————

Les anteriors cartes a la meva neta –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista– les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!