Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

1 de novembre de 2004
0 comentaris

Octubre a València (i II): fragmentats però oberts, ben oberts.

Sessió de tarda amb taula rodona moderada pel poeta de Catarroja Ramon Guillem (24 hores de ser proclamat guanyador del premi Vicent Andrés Estellès, per cert). Com a ponents un escriptor de les Illes, Sebastià Alzamora, un de la Franja, Hèctor Moret, i un altre del País Valencià, Toni Cucarella. El tema: la fragmentació de la literatura catalana. Un tema que, vista la composició de la taula, qualsevol diria que no deu afectar als escriptors del Principat. ¿O és que no els hi posen perquè d’alguna manera se’ls atribueix alguna responsabilitat en aquesta pretesa fragmentació?…  (n’hi ha més)

 

Cada ponent presenta el seu discurs i en algun moment apareix una referència a la Transició. Algú diu que, atesa la composició del públic (gent molt jove), fóra bo d’explicar com estàvem després de la mort de Franco. De fet, pel matí Pi de Cabanyes i Graells ja els n’havien fet cinc cèntims, a la concurrència. Algú més es despenja amb l’argument que si fem comparacions entre com estàvem aleshores i com estem ara veurem que el salt que s’ha donat és espectacular.

És veritat, sí. Però no puc deixar de veure-hi una punta de trampeta, en l’argumentació. Quan va morir Franco i durant els primers anys posteriors -la famosa Transició, el no menys famós Desencís- els catalans teníem clares unes quantes coses. La principal, que barallats i fragmentats se’ns menjarien. Que junts i tots a una podríem fer moltes de les coses que el franquisme ens havia deixat pendents.

Ara, després d’una pila d’anys de govern nacionalista potser sí que la nostra cultura ha crescut en termes estadístics. Però alhora s’han instal·lat entre nosaltres coses impensables fa vint-i-cinc o trenta anys com l’autoodi, el papanatisme i el cosmopolitisme de via estreta.

Ens calen veus de prestigi que serveixin de referència. Els espanyols -només cal que mireu les pàgines culturals d’El País o de La Vanguardia, per exemple- ho tenen molt més clar i no baden. Aquí sembla que ens fa vergonya que algú ens acusi de fer pudor d’espardenya. “Yo soy catalán, pero abierto”, caricaturitzava temps enrere el Buenafuente. I no anava gens desencaminat, no. Oberts és com els agradem. Com ens volen. De cames, s’entén…

I el pitjor és que aquí cada vegada ens hi posem més bé.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!