Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’anterior apunt)

Des de que l’Imperi Austrohongarès li concedís, l’any 1719, el rang de Port Franc, la ciutat de Trieste ha estat un dels punts més importants d’entrada de cafè a Europa. Això va fer que desenvolupés una notable cultura cafetera fins al punt que no és gaire exagerat afirmar que el lloc d’Itàlia on es degusta el millor cafè és Trieste.

En aquesta ciutat va néixer la marca Illy (vegeu aquí), prestigiosa i coneguda arreu del món. La va fundar l’any 1933 Francesco Illy, un hongarès que realment es deia Ferenc Illy, i actualment el negoci el regenta la tercera generació. Hi ha, però, unes quantes empreses més dedicades a la torrefacció artesanal com, per exemple, l’Antica Tostatura Triestina (vegeu aquí) que vàrem visitar i que comercialitza diverses modalitats en gra, mòlt o en càpsula compatible amb les màquines Nespresso. Com que a casa ens agrada el cafè amb personalitat ens vàrem decantar per una modalitat de nom força intimidant: ‘Nessun Dorma’. I puc dir que va ser una excel·lent tria.

La condició de punt de trobada de diverses cultures com la germànica, la italiana, l’eslava o la jueva ha influït molt en la manera d’entendre el ritual de prendre un cafè fins al punt de desenvolupar un lèxic propi. Si voleu un cafè negre i curt heu de demanar ‘un nero’ (mai ‘un espresso’, que fa turista!), si el voleu amb una mica de llet heu de demanar ‘un capo’, si a més a més el voleu en un got de vidre heu de demanar ‘un capo in B’ (la ‘B’ és per ‘bicchiere’, que és com es diu ‘got’ en italià), si el que voleu és un tallat amb la llet servida amb escuma el que heu de demanar és ‘un gocciato’; si voleu un cafè amb llet amb molta escuma el que heu de demanar és ‘un macchiatone’, un ‘capuccino’ és ‘un caffè latte’, un descafeïnat és ‘un deca’, un cafè americà és ‘un caffè lungo’, i un cafè amb crema és ‘un vienese’. Pel que fa al got d’aigua de acompanyament amb què se sol servir el cafè heu de saber que el seu objectiu és netejar el paladar abans de tastar-lo, no pas després.

Vist aquest panorama històric  i fortament present en l’actualitat no ens ha d’estranyar que en aquesta mena de laboratori viu del cafè que és la ciutat de Trieste trobem unes quantes cafeteries històriques que, inspirades en la tradició vienesa, siguin autèntics espais de trobada cultural i social.

Us en destacaré cinc: el Caffè Stella Polare (vegeu aquí), fundat el 1867 a tocar de l’església ortodoxa sèrbia, el Caffè Tergesteo, a la Piazza della Borsa (vegeu aquí), el Caffè Tommaseo, fundat el 1830 (vegeu aquí) i restaurat el 1997 amb una decoració sofisticada i elegant que el converteix, potser, en el cafè més ‘vienès’ de Trieste, i també el Caffè degli Specchi, fundat el 1839 a la Piazza Unità d’Italia (vegeu aquí),.

La terrassa del Caffè degli Specchi oberta a la magnífica Piazza della Unità d’Itàlia

Acabo amb el Caffè San Marco (vegeu aquí), obert el 1914 a tocar de la sinagoga jueva i molt malmès durant la Primera Guerra Mundial. Va ser reconstruït immediatament i no va trigar a esdevenir lloc de trobada d’intel·lectuals com Umberto Saba, Italo Svevo, Virgilio Giotti, James Joyce… i, més cap aquí i durant molts anys, lloc habitual de treball de Claudio Magris que hi tenia una taula permanentment reservada.

He deixat expressament el San Marco pel final perquè a més a més de ser un cafè històric de visita obligada es també una de les llibreries més importants de Trieste. Una ciutat rica en botigues dedicades als llibres tal com miraré d’explicar en el següent apunt.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!