Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Ja fa molt de temps que quan hi ha un conflicte laboral -una vaga de transports, per exemple- no puc entendre quin valor es dóna al fet que les dues parts declarin ben cofoies que s’han estat dotze, quinze, vint hores seguides a la taula de negociació sense arribar a cap acord. I que, en la majoria de vegades, quan s’arriba a aquest acord sigui tres minuts abans de la data límit prefixada.
¿Què passa? ¿Tan sapastres són que no poden racionalitzar el ritme de les trobades? ¿O és que volen impressionar algú i encara no saben que ja no cola?
I que consti que, pel que sembla, aquest és un hàbit arrelat arreu del món. No fa gaire, més concretament l’últim dia de 2012, als USA varen estar discutint durant dies la política d’impostos que havia d’entrar en vigor a les dotze de la nit de l’1 de gener. I s’hi van estar fins a l’últim moment.
Ara, a casa nostra, tenim tot el muntatge al voltant del PSOE d’aquí per si s’adhereix o no a la declaració del Parlament de Catalunya sobre el dret a decidir. I la colla del carrer de Nicaragua sembla que s’ho fan gruar cosa de no dir.
¿Que no s’adonen tots plegats que cada vegada la gent estem més cremats? ¿Que no veuen que ja no ens creiem ni una sola d’aquestes ridícules gesticulacions? ¿Ningú no els ha insinuat que cal canviar de litúrgia?
Tothom sap que Nicaragua acatarà el que disposi Ferraz, que Duran farà la llesca tant com pugui, que els d’Esquerra tiraran de puta i de ramoneta per veure què “pillen” i que els d’Iniciativa continuaran nedant entre dues aigües.
Pel que fa als de la CUP, de moment tenen el passat lliure d’antecedents i cal esperar d’ells una dosi de seny que connecti sincerament amb la fatiga de tots plegats davant de tanta pantomima.
Fem-los saber que ja en tenim prou, tu. Que mentrestant España va fotent tot el que pot… i a sobre rient-se de l’espectacle!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!