(La sèrie comença aquí)
(Vegeu aquí l’apunt anterior)
No seré pas jo qui li negarà al Vesubi el prestigi que li pertoca dintre del gremi dels volcans. N’hi hauria ben bé prou amb el que va fer l’any 79 de la nostra era (vegeu aquí), quan amb una erupció no pas de lava, que fóra el normal, sinó de cendres a altíssima temperatura va destruir en un tres i no res Pompeia, Herculà i altres indrets de la rodalia i els va projectar cap a l’univers històric de l’arqueologia (i, ai las, també del turisme).
Aquests antecedents, afegits a la seva intimidant presència visual des de qualsevol punt de l’ampli golf de Nàpols –si no semblés una frivolitat diria que és una muntanya ‘fotogènica’–, fan del Vesubi una altra de les icones per excel·lència de la capital de la Campània.
Poc a veure, però (i continueu perdonant-me les frivolitats), amb l’Etna, el col·lega que té a Sicília, que amb la seva permanent columna de fum acompanyada ben sovint d’episodis eruptius de diversa intensitat contrasta fortament amb la condició de volcà ‘dormente’ (que vol dir adormit, no inactiu) del nostre Vesubi. Si més des de fa exactament vuitanta anys.
Em sembla interessant fer una mica d’introspecció històrica relacionada amb la darrera erupció del volcà. Va ser (vegeu aquí) entre el 18 i el 29 de març de 1944 i va coincidir amb un moment molt especial de la història d’Itàlia. Vuit mesos abans, el 9 de juliol de 1943, els aliats desembarcaven a Sicília i començaven la invasió de l’illa que es va completar el 17 d’agost (vegeu aquí). La notícia va caure com una bomba damunt dels ànims dels italians, força afeblits a aquelles alçades de la guerra, i va tenir com a conseqüència immediata la decisió del Gran Consell Feixista de desposseir el dictador Benito Mussolini de tots els càrrecs que tenia (vegeu aquí i també aquí). Va ser el 25 de juliol de 1943, setze dies després del començament de l’ocupació de Sicília. Això volia dir, entre altres coses, que Itàlia es despenjava del seu suport a Hitler i es preparava per afrontar des d’una perspectiva molt diferent els últims anys d’una guerra que havia començat al costat de l’Alemanya nazi.
M’agrada pensar que tota aquesta efervescència va anar carregant les piles del Vesubi fins a l’extrem de fer-lo entrar en erupció només tres mesos abans del desembarcament dels aliats a Normandia el 6 de juny de 1944. Natura, ja ho diuen, és sàvia i contra els feixistes no s’hi valen les mitges tintes. Ho saben els volcans, fins i tot: un bon pet de lava i avall…
I ara deixeu-me acabar amb algun consell per als futurs visitants de la zona. Si em pregunteu si val la pena anar a Pompeia la resposta és inequívoca: sí. Però amb compte perquè si no sou uns bojos de l’arqueologia el meu consell és que hi aneu amb calçat resistent i protecció solar i que, com a molt, hi dediqueu dues hores i mitja o tres. Si voleu aprofitar-les bé el consell que us dono és que contracteu els serveis d’un guia (es solen situar a prop de les taquilles d’entrada). Pel que fa a l’audio-guia no us puc dir res però com que aquell espai és tan gran tinc la impressió que, sense les orientacions directes d’algú que conegui els punts importants del monument i la manera d’arribar-hi sense fer gaires marrades, és molt més fàcil perdre’s en racons d’interès menor.
Les tres hores, màxim, de la visita a Pompeia les podeu completar amb un parell d’hores, màxim també, a les sales del Museu Arqueològic de Nàpols (vegeu aquí) dedicades al material extret del jaciment. Pintures murals, objectes quotidians i mosaics sobretot. I, és clar, el famós ‘Gabinetto Segreto’ (vegeu aquí) que aplega una bona col·lecció d’escenes eròtiques que, si no sou dels que els va la marxa, despatxareu en uns trenta minuts com a molt.
I Herculà? Val la pena? (vegeu aquí). La meva resposta també és afirmativa sempre que disposeu de dies suficients. És una experiència força diferent a la de Pompeia perquè l’espai excavat fins avui és notablement menor i, a més a més, el flux de visitants és deu o quinze vegades menor al de Pompeia, cosa que és d’agrair.
Una cosa similar us dic a propòsit de la idea de visitar el cràter del Vesubi. Fa quinze anys l’A. i jo hi vàrem anar amb un servei d’autocars que aleshores t’hi portaven (desconec si encara funciona) i recordo que va ser una experiència interessant tot i que menys excitant que la visita que havíem fet l’any anterior al cràter de l’Etna, un volcà molt més espectacular com he dit més amunt. Aquesta vegada, però, no ens hi hem acostat.
Deixo aquí l’apartat vulcanològic d’aquesta sèrie que estic dedicant a unes quantes meravelles napolitanes. Per al vostre bon govern us avanço que, com a molt, la cosa donarà per a dos o tres apunts més i prou. I el següent no serà pas menor perquè el dedicaré a la icona napolitana per excel·lència: Diego Armando Maradona.
La mà de Déu, com si diguéssim…
(Continua aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!