Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

He volgut esperar a tenir penjat l’apunt anterior, dedicat a Luciano De Crescenzo, per parlar d’una altra icona napolitana, si més no de la Nàpols més turística. Em refereixo al ‘posteggiatore’. És a dir, el músic ambulant (que a mi, pel que he vist aquests dies, em sembla que sempre és el mateix) que va passant pels restaurants a l’hora dels dinars i dels sopars armat amb un acordió (de vegades amb una guitarra) i cantant, en la majoria dels casos que recordo, la tornada de ‘O surdato ‘nnammurato’ (‘El soldat enamorat’), la cançó napolitana per excel·lència.

En un capítol de ‘Così parlò Bellavista’, el seu primer llibre, De Crescenzo explica que quan ha de fer un dinar de feina mai tria un restaurant cèntric per evitar, precisament, que a mig àpat se li presenti el músic de torn. Un dia, però, tot i la precaució de buscar un barri apartat, un ‘posteggiatore’ va entrar al menjador on l’escriptor i els seus comensals esperaven el segon plat i es va aturar a tres metres de la taula on eren sense fer res més. Quiet i en absolut silenci. Uns minuts després, quan va veure que s’obria una pausa en la conversa, el músic va fer una cerimoniosa reverència i sense dir ni un mot va desplegar un rètol que deia ‘Non suono per no disturbare’ (‘No toco per no molestar’). Meravellats per aquella situació impensada –i que tan bé reflectia l’enginy innat de la gent de Nàpols— Luciano De Crescenzo i els seus acompanyants varen gratificar amb generositat el músic silent. Una estona després, quan els va portar el compte, el cambrer va comentar: ‘Puveriello è pate ‘e figli ‘e nun sape sunà!’ (‘Pobret, és pare de família… i no sap tocar!’).

Continuant el rastre dels llibres de De Crescenzo, pel que fa al ‘caffè sospeso’ us he de recomanar la visita al Gran Caffè Gambrinus (vegeu aquí), a tocar de la Piazza del Plebiscito i del Teatro San Carlo, on a l’entrada del local s’exhibeix la vetusta cafetera de grans dimensions que en altres èpoques servia per guardar els comprovants dels cafès que la gent deixava pagats. Ara és una atracció més d’aquest establiment que, com diu la catifa de l’entrada, va ser fundat el 1860.

El meu consell és que hi aneu sense cap mena de dubte a fer un Spritz, una cervesa, un cafè o una ‘grappina’ a les taules que tenen en un envelat al carrer, just davant de l’establiment. Tot el que us donaran és bo i us farà molt bon profit.

Aquests dies amb la Mila hi hem tornat i hem recordat la visita que l’A. i jo vàrem fer (vegeu aquí) el 2009.

Si voleu aprofundir, però, en l’experiència us aconsello que entreu al Saló de Te de l’interior -l’accés no és directe- i que gaudiu dels records, fotografies, documents i pintures que aquelles quatre parets conserven com a testimoni del pas dels anys. Més d’un segle i mig, poca broma.

(Un consell: no cal que us empolaineu com per anar a l’òpera, però jo us desaconsellaria que intentéssiu entrar al ‘Tea Room’ del Gambrinus abillats amb xancletes i espitregats).

Per tancar del tot l’apartat que en aquesta sèrie he volgut dedicar al ‘caffè sospeso’ us esmento un establiment on encara avui anuncien que mantenen aquesta tradició. I no és un lloc qualsevol: em refereixo al mític Bar Nilo (Via San Biagio dei Librai, 129, en ple Spaccanapoli). Allí, pel mòdic preu d’un cafè o un tallat, podreu contemplar detalladament l’altar que els amos han muntat per exhibir amb tota la prosopopeia del cas en un cub transparent de metacrilat que perpètuament va girant… un cabell autèntic de Maradona!

Tot just començar aquest apunt he fet esment a ‘O surdato ‘nnammurato’, una cançó enormement popular escrita el 1915 (vegeu aquí) que explica les angoixes d’un soldat que recorda la seva estimada durant la Primera Guerra Mundial. Al meu parer es tracta d’un extraordinari exemple de com es pot combinar en una cançó la riquesa harmònica habitual en la música d’Itàlia i els aires inequívocament napolitans que travessen la melodia des de la primera a l’última nota.

La cançó forma part del repertori d’un infinit nombre d’intèrprets i estic segur que l’haureu sentit més d’una vegada. A l’hora de fer una tria jo m’he decantat per la versió que fa Massimo Ranieri, actor i cantant nascut a Nàpols el 1951. I tot seguit la del gran Mario Lanza que, malgrat les aparences, era americà de Filadèlfia.

‘O surdatu ‘nnammurato’ és també l’himne oficiós de l’equip de futbol de la ciutat de Nàpols i sentir-lo cantar al seu estadi per uns quants milers de veus no deixa de ser una impressió de difícil oblit. Vegeu, si no, com el tifosi napolitans celebraven l’any 2006 una victòria del seu equip contra la totpoderosa Juventus de Torí, la ‘vecchia signora’:

I per acabar d’arrodonir l’apunt d’avui us reprodueixo aquí sota la lletra de la cançó. En llengua napolitana és clar:

‘O surdato ‘nnammurato

Staje luntana da stu core,
a te volo cu ‘o penziero
niente voglio e niente spero
ca tenerte sempe a fianco a me!
Si sicura ‘e chist’ammore
comm’i só sicuro ‘e te…

Oje vita, oje vita mia…
oje cor ‘e chistu core…
si stata ‘o primmo ammore…
e ‘o primmo e ll’ùrdemo sarraje pe’ me!

Quand ‘a notte nun te veco,
nun te sento ‘int’a sti bbracce,
nun te vaso chesta faccia,
nun t’astregno forte ‘mbraccio a me?!
Ma, scetánnome ‘a sti suonne,
mme faje chiagnere pe’ te…

Oje vita, oje vita mia…
oje cor ‘e chistu core…
si stata ‘o primmo ammore…
e ‘o primmo e ll’ùrdemo sarraje pe’ me!

Scrive sempe e sta’ cuntenta:
io nun penzo che a te sola…
Nu penziero mme cunzola,
ca tu pienze sulamente a me…
‘A cchiù bella ‘e tutte bbelle,
nun è maje cchiù bella ‘e te!

Oje vita, oje vita mia…
oje cor ‘e chistu core…
si stata ‘o primmo ammore…
e ‘o primmo e ll’ùrdemo sarraje pe’ me!

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!