Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

Ja us avanço que la peculiaritat napolitana de la qual parlaré avui té una dimensió personal meva força significativa. Tant, de significativa, que si no fos per la batalleta particular que de seguida us col·locaré entre pit i esquena potser no hauria merescut un apunt específic. Aquest, que serà el penúltim de la sèrie.

Una de les aficions més populars a Itàlia és la loteria, la Lotto. Una afició que va començar a Gènova en el segle XVI i que amb variants i adaptacions de tot tipus -inclosos períodes de prohibició i persecució- ha arribat amb força fins avui. Si no m’erro, actualment es fan tres sortejos setmanals i la mecànica del joc es basa un conjunt de noranta números -de l’1 al 90- que poden ser triats (és a dir, jugats) a partir de qualsevol quantitat entre un i deu números. El jugador, a més a més, pot apostar per encerts de dos tipus: que surtin alguns dels números que ha triat i que, a més a més, encerti l’ordre amb el qual han sortit del bombo.

No m’estendré en gaires detalls tècnics més (que podeu completar entrant aquí) perquè no sóc jugador de mena. L’únic que us puc dir és que ara fa un mes, quan vàrem ser-hi uns dies, vaig poder comprovar que a Nàpols això de jugar-se els quartos en petites dosis és un hàbit força arrelat.

Hi ha, però, una variant que m’interessa molt més. I no és pas d’ara: se la coneix des de fa uns quants segles amb el nom de ‘Smorfia’ (vegeu aquí) i és un mecanisme a través del qual s’estableix una correspondència entre el món dels somnis o alguns esdeveniments que passen i els noranta números en què es basa la loteria.

Per no incórrer en imprecisions tradueixo la definició que en fa la pàgina web oficial de la Lotto: “La Smorfia és una tradició segons la qual als números els corresponen significats molt concrets que permeten esbrinar i interpretar els somnis. És una espècie de ‘diccionari’ que aplega una gran quantitat de mots relatius a persones, objectes, accions i situacions a les quals és possible associar un número comprès entre l’1 i el 90.”

Així doncs, si entreu a definició que la Wikipedia italiana dona de la ‘Smorfia’ (vegeu-la aquí) veureu que entre conceptes com ‘Itàlia’, que representa el número 1, i ‘la por’, que representa el número 90, es desplega un amplíssim ventall de possibilitats que abasten la majoria de circumstàncies, per no dir totes, amb què al llarg de la vida ens podem trobar. Somiar o veure algú que plora remet, per exemple, al número 65, un embriac es relaciona amb el 14, el bon vi amb el 45, una guitarra amb el 67, una dona despullada amb el 21 i així successivament.

Si voleu aprofundir en els secrets de la ‘Smorfia’ trobareu una amplíssima bibliografia. A mi m’ha anat molt bé el llibre que trobareu just aquí sota. És molt complet i es troba sense problemes a les plataformes habituals de compra de llibres per la xarxa.

Em sembla que ja vaig explicar quan parlava del ‘caffè sospeso’ que vaig descobrir l’existència de la ‘Smorfia’ mentre preparava el viatge del mes passat a Nàpols i tan bon punt em vaig assabentar del seu mecanisme numèric em va venir al cap un costum que jo practico invariablement des de fa més de quaranta anys. Més concretament des que el 24 de desembre de 1981 vaig estrenar la primera Vespa. Un costum que, com veureu, té molt d’inútil i d’estrafolari i que lliga amb la meva afició a fer llistes de totes les coses que tinc a l’abast i que considero ‘llistables’. I que, sobretot, reforça la meva tirada a barrinar i a no deixar descansar gaire el múscul de la imaginació.

Us parlo de la llista que de seguida vaig batejar ‘Del 00 al 99’ i que neix del fet que la capacitat del dipòsit de benzina de la Vespa permet una autonomia aproximada d’uns 130 o 140 quilòmetres si tot el recorregut–com és el meu cas– transcorre pels carrers de Barcelona. El dia de l’estrena a can Silvio Dequi, un concessionari del carrer Urgell, a tocar de l’Escola Industrial, que era italià, em van advertir que me la donaven gairebé buida i que anés de seguida a la benzinera de l’avinguda de Sarrià per omplir el dipòsit. També em varen recomanar que en els primers temps, fins a la primera revisió, portés un control del consum d’aquell motor nou de trinca.

En sortir de la benzinera amb el dipòsit ja ple vaig anotar mentalment que el comptaquilòmetres marcava 00004 quilòmetres i que, per tant, si tot anava bé la següent càrrega tocaria als 00140 quilòmetres aproximadament. Amb la intenció d’anotar la dada en algun paper quan arribés a casa vaig retenir mentalment el 04 de la càrrega inicial i, per no descuidar-me’n, em vaig crear una regla mnemotècnica: ‘quatre, com els Beatles’. Acabava d’inscriure el primer concepte de la nova llista; ja només em faltava trobar els noranta-nou restants. D’aleshores ençà he posat benzina quasi un miler de vegades i sempre he retingut mentalment les dues xifres que indica el comptador dels quilòmetres recorreguts.

Això m’ha portat a un repte personal: aconseguir omplir amb el màxim de referències personals o generalistes la llista dels cent ítems que van del 00 al 99. En el moment que escric aquest apunt només em queden vint-i-tres números per omplir. I no perdo les esperances de fer algun dia el ple (*). Ja he dit que és una dèria (algú en dirà una animalada) absolutament particular que, de manera similar a com fa la ‘Smorfia’ relaciona xifres amb uns fets que viuen en el meu record. Ja he posat l’exemple del 04 amb els Beatles però també podria posar referències molt més personals com, per exemple, el 50 (l’any que vaig néixer), el 58 (l’any que vaig fer la Primera Comunió), el 72 (l’any que em vaig casar), el 49 (l’any que va néixer l’A.), el 75 i el 78 (anys de naixement dels dos nois de casa), el 70 (l’any que vaig fer la ‘mili’), el 21 (la majoria d’edat quan jo era jove), el 13 (l’any que em vaig jubilar) o el 8 (el meu número preferit de tota la vida, al costat del color groc)

Per la banda de les referències generalistes tindríem el número 75 (la mort de Franco), el 7 (per Walden 7), el 28 (Dia dels Innocents), el 29 (pel tramvia que feia la circumval·lació de Barcelona), el 36 i el 39 (inici i final de la Guerra Civil), el 62 (per les Edicions), el 92 (per allò dels Jocs Olímpics), el 97 (per l’any de naixement de Josep Pla), el 54 (per l’Studio 54), el 84 (pel ‘1984’ d’Orwell), el 66 (per la mítica carretera americana), etcètera.

Com he dit més amunt el joc encara continua: abans d’ahir, sense anar més lluny, vaig posar benzina a la moto Piaggio que porto ara. El comptaquilòmetres marcava el 16.217, cosa que em remet a ‘Disset anys’, una de les primeres cançons de Raimon que és la referència que ara mateix mantinc en actiu a la memòria fins a la setmana vinent que carregaré el dipòsit pels volts dels 16.255 quilòmetres. Si finalment ho faig amb aquest quilometratge la referència em portarà al 55, un dels meus números preferits perquè em remet a aquella espectacular pel·lícula de Nicholas Ray dels primers anys seixanta, amb Ava Gardner, Charlton Heston i David Niven de protagonistes, que es va dir ’55 dies a Pequín’.

Ja veieu, doncs, de què va la cosa…

NOTA: No cal que us digui que aquella primera moto de 1981 (i totes les que he tingut després) anava equipada amb un magnífic indicador del nivell de benzina que feia innecessària tanta mandanga. És veritat, doncs, que me la podia haver estalviat però trobo molt divertit això de posar-me petits reptes que em mantinguin amb l’atenció ben alerta i que, de passada, em compliquin la vida de manera raonable. Sostenible com es diu ara.

—————————————————————————————–

(*) Ara que hi penso és possible que algun lector carregat de bones intencions (sóc un privilegiat, jo, amb la gent que em segueix, creieu-me) em demani de fer pública la relació dels vint-i-tres números que encara no he pogut associar a cap record personal o col·lectiu per veure si entre tots completem el centenar. No ho faré, però, perquè la gràcia que aquest joc té per a mi és que he estat jo qui n’ha fixat les regles i, per tant, he de ser jo qui, si puc, el completi menjant-m’ho tot: talls i tendrums.

—————————————————————————————-

(Continua -i s’acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!