(La sèrie comença aquí)
(Vegeu aquí l’apunt anterior)
Una de les impressions més fortes per a qualsevol persona que, vingui d’on vingui, visita Nàpols és la presència constant de la figura de Diego Armando Maradona fins a extrems que no dubto a qualificar de veneració total. Pels carrers, al costat dels petits altars dedicats a les marededéus i als sants d’advocació local, no és gens difícil trobar-ne d’altres dedicats a aquell altre déu argentí baixet i pelut que va elevar Nàpols i els napolitans als cims més alts de la glòria futbolística i, sobretot, de l’orgull i l’autoestima.
Penso, però, que hi ha un tipus de visitant que potser es mostrarà una mica més escèptic a la vista de tanta santificació. Em refereixo al que ve de Barcelona. O, més exactament, al visitant ‘culer’ que va viure de prop les dues temporades, entre el 4 de setembre de 1982 i el 5 de maig de 1984, que el Pelusa va vestir la samarreta blaugrana amb un discret balanç de 58 partits jugats i 38 gols marcats.
Van ser vint mesos força agitats perquè poc després de debutar al Nou Camp se li va detectar una hepatitis que el va allunyar de l’equip durant tres mesos, l’any següent una duríssima entrada del defensa de l’Atlètic de Bilbao Andoni Goikoetxea li va destrossar el turmell i va deixar-lo fora de combat uns quants mesos més. Entremig ja havia començat la seva relació amb la vida nocturna barcelonina i la droga. Una relació intensa: es cuidava poc, s’engreixava i per acabar de completar la negror del retrat, la mala gestió del seu representant Jorge Cyterszpiller va generar un important forat en la seva economia. A més a més ni l’alemany Udo Lattek ni el seu paisà César Luís Menotti varen aconseguir imposar la seva autoritat com a entrenadors i la crua realitat de l’estadística ens diu que en aquelles dues temporades el Barça de Maradona no va guanyar cap Lliga i es va haver de conformar amb una Copa del Rei i una Copa de la Lliga.
La cirereta de tot plegat la va posar la Federació española de Futbol quan va sancionar el jugador amb una severa suspensió per la batalla campal, provocada inicialment per ell, que hi va haver al Bernabéu entre els jugadors quan es va acabar, amb derrota barcelonista, la final de Copa de 1984 contra el Bilbao. No podria tornar a jugar fins al mes de desembre i això va ser el que va acabar de decidir al president Núñez a desprendre’s del jugador aquell mateix estiu de 1984, ara fa exactament quaranta anys.
Una decisió que, desenganyem-nos, la massa social barcelonista, cansada i amb unes enormes ganes de passar full, va entendre perfectament.
El fitxatge de Maradona pel Nàpols va ser, en canvi, un revulsiu mai viscut fins aleshores en aquella ciutat. Entre setembre de 1984 i març de 1991 (quan en un control antidopatge va donar positiu per cocaïna i la Federació Italiana el va sancionar amb quinze mesos de suspensió) Diego Armando Maradona va jugar 259 partits i va marcar 115 gols. Traduït en títols el resultat són dos campionats de Lliga, una Copa i una Supercopa d’Itàlia i, en el pla internacional, una Copa de la UEFA.
A nivell personal, però, els seus anys napolitans varen ser una continua davallada pel pendent de les addiccions.
Es podria escriure molt més sobre tot allò que simbolitza Maradona encara avui per als napolitans. La seva presència és constant: a les botigues, a les parets pintades dels carrers, en les figures de record per als turistes. Reconec que m’emociona pensar en com es va arribar a sentir de feliç aquella gent que el va veure jugar i va situar momentàniament a un equip del sud en el cim d’una competició -el ‘scudetto’– que en quasi un segle d’existència només ha estat conquerit en quatre ocasions per equips del sud de la bota italiana: el Càller, de Sardenya, el 1970 i el Nàpols de Maradona, 1987 i 1990, més una tercera Lliga guanyada l’any passat.
Aquí teniu una mostra de la màgia d’aquell home amb una pilota als peus: és durant la sessió prèvia d’escalfament del partit Bayern de Munich-Nàpols, semifinal de la Copa de la UEFA que aquell any (la imatge és d’abril de 1989) va acabant guanyant l’equip napolità.
Vegeu-lo com balla i fa mil filigranes seguint la música de ‘Live is Life’, del grup Opus.
Acabo l’apunt amb el record del Pelusa que he posat a la llibreria del menjador de casa just al costat d’un ocell de vidre comprat a Murano i un petit xiprer de fusta típicament toscà comprat a la Val d’Orcia.
Itàlia, a fi de comptes. Aquesta Itàlia que no ens l’acabem mai instal·lada en un racó ben acollidor de casa.
(Continua aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!