Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

Segur que recordareu que el primer apunt d’aquesta sèrie napolitana el vaig il·lustrar amb la imatge del panot de cinc cercles que configuren una flor. El símbol barceloní per excel·lència.

L’apunt d’avui, el que tanca la sèrie, l’he volgut il·lustrar amb una fotografia del paviment del carrer que vaig fer des del balcó del nostre apartament, a la confluència de Scappanapoli i San Gregorio Armeno, i que no difereix gaire del que es troba a la resta de la ciutat. Amb això he volgut retre una vegada més un homenatge al nostre històric panot, una solució sàvia i genial que als barcelonins ens permet tenir unes voreres grates a la mirada (i a la petjada) i en les quals el caminant mai troba entrebancs, forats inesperats o traïdors canvis de nivell que són invitació gairebé segura a l’ensopegada i la caiguda.

Sobretot quan, com seria el cas dels de casa, el caminant pertany a la noble i vetusta confraria de la tercera edat.

Fa sis anys vaig dedicar una sèrie de tres apunts al nostre panot. La vaig titular ‘Caminar per Barcelona mirant (també) a terra’ i us recomano que la llegiu (aquí, aquí i finalment aquí) perquè allí explico tot el que cal saber sobre la nostra estimada rajola.

Després d’una dotzena d’apunts –aquest és el tretzè– dono per acabada la meva crònica napolitana. Una ciutat fascinant i irrepetible que, fa quinze anys, en la nostra anterior visita, un home amb qui vàrem coincidir a l’autobús ens va descriure amb un ‘nulla é certo, tutto é possibile’. És a dir, la ciutat on no hi ha res de cert i on tot és possible. Aquell 2009 Nàpols estava totalment col·lapsada per les obres del Metro. Ara el Metro ja funciona però altres obres continuen fent la murga. Potser no tant com aleshores, però Déu n’hi do. La circulació continua sent de bojos, les motos s’escolen per tot arreu i una prova del que dic és aquell rètol que penja a la Via San Biagio dei Librai que diu que ‘a Nàpols un semàfor vermell no és cap imposició, és una simple indicació’. Però, creieu-me, val la pena experimentar la remor de la vida en aquests carrers sense oblidar l’impacte visual de les esglésies barroques restaurades (poques), que estan ‘in ristauro’ (unes quantes) o que exhibeixen les xacres del temps (la majoria). Un impacte que, més que visual, és cultural i que confirma la magnífica definició —‘un bellíssim cadàver barroc’— que es va empescar Josep Piera pel títol del seu llibre de records napolitans.

Tornem a casa. Dues hores exactes de vol (amb un munt d’estretors i d’incomoditats) amb Vueling que, tan bon punt l’avió toca terra al Prat, acaben amb un ritual que cada vegada m’emprenya més. Em refereixo a la salutació enllaunada d’aquella senyoreta –amb veu de dir-se Mari Paz— que ens dóna les gràcies ‘por haber elegido nuestra compañía’ i ens expressa els seus desitjos que ens tornem a trobar. ‘Imbècil’, li dic jo, ‘de ‘elegido’ res de res, maca. Et penses que si hi hagués una altra alternativa de vol directe us hauríem triat?’

(Final de la sèrie)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!