Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

L’apunt d’avui us parla d’una altra icona napolitana: la Cappella Sansevero en l’interior de la qual hi ha el ‘Cristo Velato’, una de les escultures més impressionats que he vist en la meva vida. I no dubto gens a l’hora d’atorgar-li la categoria d’icona ja que el rostre del Crist jacent és una de les primeres imatges que, des d’uns plafons informatius de les meravelles més notables de la ciutat, saluden al viatger quan surt de l’avió i enfila els passadissos de la terminal cap a la sortida de l’aeroport.

He d’afegir, però, que aquesta valoració és relativament recent perquè quan l’A. i jo vàrem fer el primer viatge a Nàpols, ara fa exactament quinze anys, l’estatus de la Cappella era força diferent. Recordo que vàrem anar-hi un dia a primera hora de la tarda i que durant tota l’estona vàrem estar pràcticament sols. A la taquilla, al costat de la llista de preus –notòriament més alts que els d’altres espais culturals de la ciutat–, un cartell explicava que el monument no tenia cap mena de reconeixement per part de l’Administració i que, per tant, totes les despeses s’havien de sufragar amb l’import de les entrades i donacions esporàdiques d’alguns mecenes locals.

Com he dit, però, aquest problema es deuria resoldre en algun moment dels últims quinze anys i avui la Cappella Sansevero no només exhibeix amb orgull la seva condició oficial de Museu (vegeu aquí la pàgina web, molt rica en detalls), sinó que és un dels més visitats de la ciutat. I amb raó.

La Cappella, edifici dessacralitzat des de fa molts anys, estava dedicada a l’advocació de la Mare de Déu de la Pietat (coneguda popularment com la ‘Pietatella’) i va ser construïda tal com la coneixem ara per Raimondo di Sangro, senyor de Sansevero, inventor, visionari, amic dels artistes, científic d’idees avançades, màxima autoritat maçònica al Nàpols del seu temps i unes quantes coses més, totes força singulars. Tot plegat fa que el conjunt de l’església, que no és gaire gran (la planta principal i un petit semisoterrani), sigui un mostrari d’escultures d’altíssima qualitat (no només el ‘Cristo’) i un catàleg en el que podem veure de quina manera la riquíssima simbologia de la Maçoneria es combina amb l’estructura arquitectònica fins a confegir un conjunt que no et deixa gens indiferent. Un conjunt, diria, summament inquietant perquè el primer que ens transmet és la convicció que entre aquelles quatre parets s’allotgen idees, formes i missatges velats, com l’escultura jacent, que necessitarien un munt d’hores perquè el visitant els arribés a copsar en la seva totalitat.

Si us decidiu algun dia a veure aquesta meravella deixeu-me que us passi alguns consells i informacions pràctiques.

La primera cosa que heu de fer és informar-vos amb temps i detingudament de tot el que hi trobareu. Sobre la Cappella la Viquipèdia diu (això); sobre el Cristo Velato diu això (en català) i això (en italià); i sobre la singular figura de Raimondo di Sangro la informació més completa l’he trobat aquí, a la Wiquipedia italiana.

També em sembla recomanable que, si voleu, contracteu el servei d’audio-guia.

L’entrada s’ha de reservar prèviament en línia i amb una anticipació de seixanta dies. Dintre del web del Museu –l’enllaç us l’he posat més amunt– podreu gestionar la vostra visita. Més concretament des d’aquesta pàgina. L’horari va des de les nou del matí fins a les set de la tarda i els dimarts està tancat.

Important: Com ja he dit, la Cappella Sansevero no és gaire gran: consta de la planta principal, on hi ha l’església amb totes les escultures, i un petit semisoterrani on s’hi exhibeixen alguns dels inquietants experiments científics que feia Raimondo di Sangro.

A més a més, les reserves en línia es fan en tongades separades només per quinze minuts.

Això fa que durant la temporada alta sigui bastant habitual arribar a densitats de visitants poc còmodes per a la contemplació del conjunt.

Val a dir que en cap moment es diu als presents que l’estada té una duració limitada però és bo que aneu ben preparats.

I sobretot…

… SOBRETOT aneu amb molt de compte quan us decidiu a passar de l’església al semisoterrani perquè el que no està permès és tornar cap enrere. És a dir, que si heu baixat les escales els vigilants ja no us deixaran tornar-les a pujar. L’itinerari de la visita és, doncs, unidireccional i mena indefectiblement cap a la botiga de llibres i records i la porta de sortida que dona a un carrer lateral.

Dit això, si feu cas d’aquests consells i us decidiu a visitar la Cappella Sansevero podreu gaudir del que no dubto a qualificar com una experiència estètica i sensorial difícilment oblidable.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!