Totxanes, totxos i maons

Miro les fotografies que vàrem fer el dia de Nadal de l’any passat (vegeu aquí) al menjador de casa. Una desena de persones al voltant de la taula. I tothom amb el llibre de poemes nadalencs per ser recitats damunt d’una cadira a la mà. Fem goig (fan goig, vaja; que jo -el fotògraf- no hi surto).

Enguany també hem sigut colla tot i que hem tingut algunes absències. La més significativa…  (n’hi ha més)

… la de mon pare. Tot i això per primera vegada des del seu accident, esdevingut a mitjans d’octubre, per Nadal ha sortit al carrer. Més exactament, l’hem transferit de la cadira de rodes a un cotxe per portar-lo a dinar a casa de mon germà. Una petita aventura sobre la qual no les teníem totes però que, sortosament, ha sortit molt bé.

Mentre passo a l’ordinador les fotografies d’aquests dies m’arriben per correu electrònic unes quantes imatges del noi gran de casa i de la seva enamorada bretona des de Mèxic. Varen marxar a mitjans de desembre i no tornaran fins passat Reis. Un Nadal ben diferent.

Quan era a punt de tancar la carpeta de fotos nadalenques m’arriba un altre correu, en aquesta ocasió de mon germà, amb les fotografies de l’àpat nadalenc a casa seva. A les dues darreres hi surten mon pare, de 90 anys, i l’Arnau, de 8 mesos, el seu renét. El més vell i el més jove de la família aplegats. Diria que se’l nota content, al pare…

Cap al tard del mateix dia de Nadal l’A. i jo ens acostem a la residència per veure com està i si explica alguna cosa de l’experiència. Arribem una mica tard perquè té el llum apagat i dorm profundament. Pels passadissos i per les finestres de les altres habitacions veiem alguns familiars que fan companyia als seus malalts. És una manera de viure aquestes festes que, si no t’hi trobes, en la majoria dels casos la desconeixes. O prefereixes ignorar-la.

La cadena dels pensaments té difícil aturador i es mou per lleis estranyes. De sobte em ve al cap el nostre Nadal de 2002, quan l’A. i jo celebràvem els 30 anys de casats a Nova York i miràvem meravellats l’arbre gegantí del Rockefeller Center amb l’estany gelat de sota ple de patinadors. Just en el mateix lloc on en altres estius havíem pres un gelat i un cafè fred cansats de caminar amunt i avall de la gran ciutat.

El Nadal mexicà del noi gran de casa, el Nadal dels malalts, el de la Cinquena Avinguda, el dels versos declamats damunt d’una cadira… Nostàlgia de Nadal.

Nadals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!