Totxanes, totxos i maons

Val a dir, però, que la part que ja portava llegida del llibre em va enganxar amb tanta força que així que em vaig alliberar del compromís urgent que s’hi havia interposat vaig continuar llegint aquella història fins a la darrera pàgina.

El llibre explica les peripècies dels germans Julio i Álvaro Muñoz-Ramonet que a partir de les seves influències en els cercles militars franquistes durant els primers anys 40 varen aconseguir les exclusives d’importació del cotó, cosa que els va permetre aplegar una immensa fortuna que en els anys successius va ampliar Julio, la veritable ànima de l’imperi, amb actuacions que ara qualificaríem d’“enginyeria financera d’alta volada”.

El treball de Xavier Muñoz -cap relació, per cert, amb els biografiats malgrat la coincidència de cognoms- és un retrat cru i documentat (fins on és possible) d’un temps miserable i d’uns personatges poderosos, sinistres i mancats d’escrúpols. Julio Muñoz-Ramonet va estar relacionat amb Carmen Broto abans de casar-se amb la filla del banquer Ignacio Villalonga i de tenir les quatre filles -cap descendent masculí- que fins ara han estat pledejant amb l’Ajuntament de Barcelona sobre la propietat de la col·lecció d’art que se suposa que hi ha tancada en el palau del carrer Muntaner on residia la família i que el financer havia llegat a la ciutat.

Una altra de les referències patrimonials de Julio Muñoz eren els magatzems El Águila de la plaça de la Universitat, profundament lligats amb els meus records d’infantesa i destruïts per un incendi un dia de juny de 1981. Deu anys després, el maig de 1991, Julio Muñoz-Ramonet es va morir a Suïssa.

Un parell d’anys després de llegir aquest llibre me’n vaig haver de desprendre en una de les operacions -sempre doloroses- que periòdicament faig per recuperar espai a casa per allotjar-hi nous llibres. El cas és que me n’havia oblidat completament fins que fa unes setmanes, de resultes del veredicte final dels jutges a favor de l’Ajuntament, vaig voler rellegir el llibre i em vaig adreçar a l’editorial per si tenien encara algun exemplar en els magatzems.

La meva sorpresa va ser enorme quan vaig veure que el llibre no es trobava ni a l’editorial ni a llibreries de segona mà ni enlloc. S’havia esfumat. Vaig preguntar aquí i allà i finalment vaig saber -a través d’una font d’absoluta fiabilitat- que quan ja era al carrer la segona edició la família Muñoz va amenaçar amb una denúncia doble per difamacions a l’autor i a l’editorial que es va aturar retirant tots els llibres que quedaven i destruint-los.

Sortosament, la llarga mà dels Muñoz no va arribar a la xarxa de biblioteques i aquests dies he pogut llegir una vegada més el llibre gràcies al préstec interbibliotecari. Si us atreu el tema us el recomano perquè és un relat fascinant només comprensible en el context de misèria moral en què es va desenvolupar.

Sé que Francesc Cabana n’ha parlat en algun dels seus llibres, dels Muñoz-Ramonet. Mai, però, amb l’extensió i detall amb què ho fa Xavier Muñoz. Suposo que deu ser molt complicat intentar treure l’entrellat de tots els seus tripijocs ja que l’opacitat, la manca d’escrúpols i l’absència de documentació (o, de vegades, el contrari: la multiplicitat de comptabilitats) és un escull notable que entorpeix la feina de qualsevol investigador.

Això i els interessos dels hereus i hereves que, tal com es va poder comprovar, continuen defensant el seu patrimoni en un context en el qual tot sembla indicar que tenen encara connexions molt sòlides amb la gent que sempre ha ostentat el poder.

En fi… preneu nota que aquest mateix matí tornaré l’exemplar. Sé que a la xarxa de biblioteques públiques en tenen controlats cinc o sis més. Poseu-vos a la cua i sol·liciteu-lo. Crec que us agradarà…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!